S'ha qualificat Girona com «la ciutat dels quatre rius». I realment ho és, però d'aquests quatre l'Onyar és el que, des dels orígens, està més relacionat amb la ciutat. Sovint quan en parlem, els gironins no diem l'Onyar, sinó el riu, perquè el riu i la ciutat estan estretament relacionats.
Quan els romans fundaren la ciutat de Gerunda, com a plaça forta, situada en el camí que portava de Roma a les terres d'Ibèria, escolliren un emplaçament en un lloc elevat i proper a un riu. La primitiva urbs es trobava a la dreta de l'Onyar. Però la ciutat anà engrandint-se i augmentant la seva població. I arribà un moment en què s'anaven construint cases a l'altra banda del riu, i ja en el segle XIV fou necessari protegir aquell sector de la ciutat que en temps de guerra era fàcilment ocupat per l'exèrcit invasor. Es construí una nova muralla que protegí aquella zona, fins a les darreries del segle dinou i primers anys del vint, quan ja feia molt temps que era completament inútil i dificultava l'eixample que era tan necessari per a la ciutat. En els darrers temps el riu discorria entre dos trams de muralla, des d'on ara es troben el jardí de la Infància, per una part, o la plaça Salvador Espriu, per l'altra. Fins arribar a les proximitats del pont de Pedra. Al tram de muralla del cantó de llevant s'hi obria el portal de l'Àngel, i pel de ponent, el portal d'en Vila. En els darrers temps unes palanques facilitaven el pas d'un a l'altre d'ambdós portals. Des del Pes de la Palla, futura rambla Verdaguer, i des del carrer de Font Major, futura rambla Pi i Margall, sengles rampes facilitaven baixar a la llera del riu. Eren usades tant pels carros i tartanes com pels vianants. També hi baixaven nois, mai cap noia, per jugar-hi amb tota llibertat. Els més atrevits s'entretenien a caçar rates que sortien dels desguassos. Les rates apareixien constantment per les vores del riu, i també pels baixos de les cases que hi donaven. Tots els veïns del riu estaven proveïts de rateres per lliurar-se de la presència de rates i ratolins que sovint els visitaven. Des del pont de Pedra, aigües amunt es podien veure dones que rentaven la roba i l'estenien en uns improvisats estenedors muntats amb canyes i cordills.
Quan a Girona encara no hi havia cap piscina, i en ben poques cases tenien bany o dutxa, el riu també servia per banyar-se. No en el seu pas pel centre urbà, però sí aigües amunt, especialment en el lloc conegut com les tres roquetes, situat poc abans d'arribar al cementiri. No fa pas gaires anys que podérem veure com un grup de nois patinaven sobre les aigües glaçades del riu, prop del pont de Pedra. També hi veiérem circular petites barques que venien dels embarcaments de Pedret. A mitjans de la dècada dels anys trenta del segle passat començaren a aparèixer les gavines, que, segons deien els experts, venien de l'Estartit seguint el curs del riu. La seva aparició fou molt apreciada, ja que ens podia fer creure que ens trobàvem a prop de la Costa Brava.
També el riu era freqüentat per alguns pescadors de canya. Fins i tot en el programa de les Fires s'hi anunciava el concurs de pesca que alguns anys s'hi practicava. Alguns botiguers d'una i altra banda del riu hi passaven hores pescant des de les respectives galeries, mentre no tenien clients per atendre. Un lampista que vivia i tenia el seu taller a la plaça del Mercadal, a primeres hores de la nit, es dedicava a pescar anguiles a la zona propera del pont de Pedra, on hi ha la sortida de les aigües de la séquia Monar. Anguiles que venia a un restaurant, on els addictes a la gastronomia les anaven a assaborir, creient que eren pescades a les aigües del Ter.
La netedat de les aigües de l'Onyar al seu pas per la ciutat no era pas satisfactòria. Els col·lectors d'aigües residuals són una cosa bastant moderna. Podem recordar quan tots els baixants d'aigües anaven a parar directament al riu. De manera que es podia considerar que des del pont de Pedra, aigües avall, el riu era com un abocador.
Tampoc els veïns col·laboraven a mantenir la salubritat de les aigües, ja que la majoria, des de les respectives galeries, hi abocaven tot el que fa nosa a les cases. Molts ni tan sols tenien cubell d'escombraries, ja que els era més còmode llençar-les directament al riu. L'Ajuntament lluitava per evitar aquestes males pràctiques, però tenia difícil sortir-se'n. Des dels ponts els municipals vigilaven l'actuació dels veïns. Però això era durant el dia. A primeres hores de la nit es podia sentir el xaf produït pel xoc de les deixalles contra les aigües del sofert riu.
Hi havia cases de les vores del riu que tenien pou i en alguns casos l'aigua per al consum humà estava contaminada pel veïnatge del riu. Especialment a l'estiu s'havien donat casos de tifus, alguns amb resultat mortal.
La part més negativa del veïnatge del riu amb la ciutat han estat les inundacions. Quan les aigües de l'Onyar han envaït els carrers de la part més baixa de la ciutat, Girona ha viscut un veritable drama, i en algunes ocasions, una tragèdia. I això al llarg de la història ha estat una constant. Finalment sembla que s'hi ha posat remei. Almenys hem passat mig segle lliures d'inundacions.
Pels anys vint del segle passat l'Ajuntament es proposà construir un majestuós edifici per a plaça de mercat. Cregueren que el lloc idoni, per ser molt cèntric, seria emplaçar-lo sobre el riu. Les obres s'emprengueren amb diligència, però un canvi polític en la composició de la corporació municipal les suspengué quan només s'havien construït el fonaments. La major part de la ciutadania aplaudí aquesta darrera decisió dels edils. Uns anys més tard es modernitzà la barana que separava el riu de la rambla Verdaguer i en un raconet que quedava a la llera s'hi disposaren uns jardinets. Però cada vegada que el nivell del corrent augmentava, el jardinet desapareixia. Passaren més anys i aprofitant els fonaments de la fracassada plaça de mercat, i ampliant-los convenientment, es construí una plataforma que s'ha convertit en la plaça Catalunya. Hi hagué qui criticà que la seva proximitat amb el pont de Pedra resultava negativa. Un regidor proposava desmuntar el pont, pedra per pedra, i muntar-lo en el lloc on posteriorment es construí el pont de Sant Feliu. Més endavant se sentiren veus que demanaven la supressió de la plataforma al·legant que la seva permanència podia provocar inundacions. Però la plaça Catalunya ha esdevingut imprescindible en la vida de la ciutat.
També algun il·luminat havia proposat desviar el curs del riu per evitar que passés pel centre urbà i convertir el lloc que quedaria lliure en una gran avinguda.
Es digui el que es digui i per moltes propostes que es facin, sempre l'Onyar serà el riu de Girona.
