Que més de 150.000 catalans haguessin decidit dissabte passat fer centenars de quilòmetres per viatjar fins a Perpinyà des de qualsevol racó del país, per donar suport al seu Mlt. Hble. President Carles Puigdemont, és un èxit sense precedents en la història democràtica d'Europa. Que més de 100.000 (segons la Gendarmerie) hi arribéssim, fou un miracle. I això que el Govern d'Espanya va fer mans i mànegues per evitar-ho. Fins i tot comptà amb la total ineptitud de les autoritats de trànsit franceses, que van voler fer front a l'allau amb una estratègia tan condemnada al fracàs, que semblava dissenyada per algun catalanòfob com en Borrell o en Valls.

En arribar a l'últim peatge de l'AP-7, a La Jonquera, hi havia trànsit. Però no pas més del que tothom s'esperava davant l'anunciat èxit de la convocatòria. Diuen que allà, la policia espanyola escorcollava els cotxes particulars, encara que nosaltres, des de l'autocar, no ho vam poder veure. Potser ho feien al pas fronterer de l'N-II... En tot cas, en arribar al 'Monument a Catalunya', la piràmide que en Ricard Bofill (pare!) va dissenyar per recordar la frontera entre la Catalunya Nord i la del Sud (o volia retre 'homenatge' a una altra frontera?), tot es va aturar. Vam tardar més de dues hores per recórrer aquells 16,5 km fins al punt de peatge de l'A9 i l'única explicació que vam trobar era que simplement no hi havia prou guixetes obertes per agafar el tiquet. I òbviament, a la sortida núm. 41 de Perpinyà Nord, ens esperava una altra retenció semblant. Quasi dues hores més, tot perquè la policia no va saber fer aixecar les barreres davant l'avarícia i la incapacitat de la concessionària de l'autopista per a gestionar l'aglomeració.

La veritable 'ratonera', però, fou l'aparcament per a autocars que els gendarmes ens van 'facilitar' 'a prop' (de fet, vam haver de caminar 6 quilòmetres per arribar-hi i sis més per tornar) de l'esplanada davant del 'Parc des Expositions', on tenia lloc l'acte. Van tallar tota una autovia de quatre carrils (quin detall!) per a poder estacionar els més de 600 busos que esperaven. Però en lloc de fer-ho en un carril a cada banda, per mantenir el segon carril lliure per a qualsevol incidència o inclús per organitzar la sortida, els van fer posar a tots als dos carrils d'arribada cap al Parc, tot causant un tap de dimensions descomunals perquè, òbviament, els primers en arribar (que foren els de Girona capital), també foren els últims en tornar. Sort que a la Catalunya Nord també hi tenim molts amics, que són els que ens van donar una fantàstica benvinguda i també els que ens van ajudar a amagar les urnes que els espanyols mai no van trobar. Igual que no van poder evitar l'impressionant èxit de l'acte de dissabte!