Van trucar a la porta i vaig anar a obrir. Era un veí amb cara d'ensurt. Li vaig preguntar què passava i em va passar una nota en la qual posava: «Estic aterrit, no puc parlar, se m'ha paralitzat la llengua». El vaig convidar a entrar i li vaig oferir un got d'aigua que va rebutjar alhora que em feia senyals que li facilités un bolígraf i un quadern en el qual va escriure: «Vull anar a urgències, si us plau». Eren les onze de la nit i jo ja estava a punt d'anar a dormir, però em vaig posar una jaqueta, ens vam ficar al cotxe i vam sortir pitant. Durant el camí intentava imaginar-me la seva situació amb l'efecte contagiós que també a mi se'm posava rígida la llengua.
- No t'espantis, no serà res -li vaig dir per comprovar que encara era capaç d'articular paraula més que per alleujar la seva por.
L'hospital estava atestat perquè hi havia un pic de grip, ens van dir. Després de fer cua davant del taulell, vaig posar al dia la infermera de la situació. La dona va observar el meu amic i li va demanar que traiés la llengua, a la qual cosa va respondre per gestos que li resultava impossible moure-la. Ens va donar un número i ens vam asseure a esperar. El meu veí, que no s'havia desprès de la llibreta ni del bolígraf, va escriure en una pàgina: «Ja estic més tranquil», frase a sota de la qual jo vaig anotar: «Ens atendran de seguida», i a la qual ell va respondre: «Pots parlar-me, no he perdut l'oïda, només la parla». El malentès ens va fer somriure, cosa que va contribuir a relaxar-lo encara més. Al cap de pocs minuts em va tocar l'espatlla i en girar-me em va dir: «Hola».
La llengua se li havia activat una altra vegada de manera gratuïta, de la mateixa manera que se li havia aturat. Després de l'«hola» va construir dues o tres frases llargues, amb nombroses subordinades, la majoria absurdes, per comprovar que tot estava en ordre i vam decidir tornar. Ja al cotxe, vaig notar que tornava a paralitzar-se la meva, així que el vaig deixar a casa acomiadant-lo amb un gest i vaig tornar a urgències, on li vaig escriure en un paper el que em passava a la mateixa infermera de feia una estona. Em va dir que si estava de conya i em va sortir, increïblement un «vostè perdoni», ja que la llengua se m'havia desencallat de sobte. Vaig tornar avergonyit i alleujat sobre els meus passos, però li he agafat una por enorme a aquest múscul humit.
