02 de març de 2020
02.03.2020

Derogació de l'acomiadament per absentisme

02.03.2020 | 06:00

La publicació en el Butlletí Oficial de l'Estat del dimarts, 18 de febrer del «Reial Decret-llei 4/2020, de 18 de febrer, pel qual es deroga l'acomiadament objectiu per faltes d'assistència a la feina que estableix l'article 52 d) del text refós de la Llei de l'Estatut dels Treballadors», mereix sens dubte que li dediqui un article, que espero, estic segur, que no sigui l'última vegada que abordi l'examen, anàlisi i comentari d'altres canvis normatius en la regulació de les relacions laborals a Espanya i que es portin a terme en aplicació de l'acord de govern subscrit el passat 30 de desembre per les dues forces polítiques, PSOE i Unides Podem, que el formen. El text es dicta a l'empara de les competències exclusives en matèria de legislació laboral que reconeix a l'Estat l'art. 149.1.7 de la Constitució.
Escolti, professor Rojo, no és molt clar i diàfan que queda derogat l'art. 52 d) de la LET, i que això, més enllà de la satisfacció que puguem tenir els que érem molt crítics amb les reformes laborals de 2012, no dona peu per a majors comentaris?
Responc que sí i no al mateix temps, i m'explico. En efecte, no requereix de cap comentari addicional l'article únic, en el qual en dues línies es recull que «queda derogat l'apartat d) de l'article 52 del text refós de la Llei de l'Estatut dels Treballadors, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/2015, de 23 d'octubre», amb entrada en vigor per a la seva aplicació a partir del 19 de febrer. Ara bé, sí que requereix, no sé si explicació, però sí la meva reflexió pròpia, el preàmbul de la norma, que ocupa sis pàgines de les set que té la norma, perquè, més enllà de referir-se a un precepte molt concret de la LET, marca l'inici del canvi de la reforma laboral operada el 2012 pel govern de el Partit Popular, casualment, o potser no tant, poc més de vuit anys (més exactament vuit anys i set dies) que aquella entrés en vigor amb el Reial Decret Llei 3/2012 de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, publicat al BOE del dia 11 i entrada en vigor el 12.
El preàmbul d'una norma és un senyal d'identitat de qui l'aprova (a l'espera, òbviament, en el cas d'un Reial Decret Llei, de la seva convalidació en seu parlamentària) i per descomptat pot, i potser hagi de ser, un exercici pràctic en les activitats docents amb l'alumnat, ser molt convenient confrontar els preàmbuls de les dues normes per comprovar les seves diferències pel que fa a què ha de ser i per a què ha de servir la normativa laboral. Cal recordar, només per posar un exemple significatiu de «l'estil» de la reforma de 2012, aquella frase que va fer córrer rius de tinta en articles doctrinals i també en resolucions judicials que rebutjaven, per no ser conforme a dret, sostreure a jutjats i tribunals el seu poder de decisió a conèixer de cada conflicte concret, l'objectiu perseguit per qui la redactés: «Ara queda clar que el control judicial d'aquests acomiadaments s'ha de cenyir a una valoració sobre la concurrència d'uns fets: les causes. Aquesta idea val tant per al control judicial dels acomiadaments col·lectius com per als acomiadaments per causes objectives exarticle 52 c) de l'Estatut dels Treballadors».
I el molt llarg preàmbul de l'RDL 4/2018 no crec que trobi només la seva raó de ser en el desig del nou equip del Ministeri de Treball i Economia Social de justificar degudament la raó de la derogació de l'art. 52 d) LET, que per descomptat sí que ho fa i a més exhaustivament, sinó també en el desig d'anar marcant les regles de joc d'allò que ha de ser en el proper futur un canvi quantitativament i qualitativament molt important de la normativa laboral vigent, tant en matèria de drets individuals com col·lectius (normativa sobre subcontractació, regulació dels efectes de l'acomiadament, concurrència de convenis, ultraactivitat, etc.), i no només en l'àmbit laboral sinó també en el penal (art. 315 del Codi Penal, per despenalitzar l'exercici del dret de vaga) i administratiu (reforma de la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social per modificar la tipificació d'algunes actuacions contràries a dret i augmentar per això la quantia de les sancions a imposar).
El preàmbul té un clar contingut doctrinal, molt propi d'un article acadèmic que podria perfectament publicar-se en una revista especialitzada o en un bloc de contingut preferentment laboral, i en el qual es noten sens dubte els molt amplis coneixements del Dret Social Europeu que han guiat la seva redacció. Té també una clara empremta de gènere en el llenguatge utilitzat, ja que, amb independència de la utilització del terme «treballadors» quan es fa referència literal al text de l'art. 52 de la LET, les restants mencions relatives als que es poden veure afectats i afectades per aquest precepte es refereixen a «la persona treballadora», a més d'efectuar una expressa consideració sobre l'impacte d'aquesta mesura negativament sobre les dones treballadores per ser elles les que dediquen més temps a les cures familiars.
No desconeixen els que han redactat el text que pot efectuar-se la crítica, que de ben segur apareixerà en el pròxim debat de convalidació al Congrés dels Diputats, que es tracta d'un precepte datat de molts anys abans, i no només, afegeixo per la meva banda, des de la reforma laboral de 2012, que és on l'RDL situa el centre del debat, sens dubte per haver suprimit el requisit del percentatge de baixes fins i tot justificades en el conjunt de l'empresa, sinó també des d'etapes històriques anteriors i on va governar durant molts anys el PSOE en solitari. Salven aquestes possibles (o segures) crítiques amb un bon i encertat argument, com és que la valoració de l'extraordinària i urgent necessitat d'aquesta mesura «és independent que tingui el seu origen en la prèvia inactivitat del Govern», ja que la dada rellevant «no és tant la causa de les circumstàncies que justifiquen la present legislació d'urgència, com el fet que aquestes circumstàncies efectivament concorren», amb cita de la sentència de TC 11/2002, de 17 de gener, i reforçant la seva argumentació en el ter­reny temporal amb la necessitat de complir amb la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
En definitiva, i amb això conclou aquest preàmbul que passarà a la història com l'inici del canvi normatiu laboral, hi ha «la necessària connexió entre la situació d'urgència exposada i la mesura concreta adoptada per subvenir a ella». Es tracta, amb la derogació de la norma, d'«erradicar la situació susceptible de generar discriminacions, inseguretat jurídica i incompliment de les obligacions derivades de la nostra pertinença a la Unió Europea».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook