El filòsof austríac Karl Popper en la seva obra La societat oberta i els seus enemics, publicada l'any 1945, va formular l'anomenada «Paradoxa de la Tolerància». Amb aquesta intentava alertar sobre els perills de ser excessivament permissiu amb les ideologies extremistes en les societats lliures. Defensava que, si tolerem els intolerants, aquests acabarien imposant-se i convencent amplis sectors de la ciutadania, produint finalment l'eliminació de la tolerància com a principi i valor d'una comunitat. Dit d'una altra manera, la tolerància portada a l'extrem pot resultar autodestructiva. En paraules del mateix Popper, «la tolerància il·limitada ha de conduir a la desaparició de la tolerància... Hem, per tant, de reclamar en nom de la tolerància el dret a no tolerar la intolerància».

En els nostres dies, aquest debat segueix obert i assistim a aferrissades polèmiques sobre si s'han de prohibir unes o altres idees, si s'ha de castigar la difusió d'unes o altres ideologies o si escau perseguir els que defensen projectes polítics summament allunyats dels valors essencials que defineixen els Estats democràtics. Així, la nostra Constitució estableix en primer terme com a valors superiors del nostre ordenament jurídic la llibertat i el pluralisme polític i, en segon, com a Drets Fonamentals la llibertat ideològica i la llibertat d'expressió, configurant així un escenari en el qual les persones, dins els límits de l'ordre públic, poden propagar i defensar les creences i idearis més diversos, essència d'una població oberta, lliure i democràtica. No obstant això, moltes d'elles acaben donant la raó a Karl Popper en el sentit que les nacions han d'immunitzar-se davant de determinats virus ideològics capaços d'aniquilar el propi ésser de la naturalesa constitucional.

Per exemple, l'article 21 de la Llei Fonamental de la República Federal d'Alemanya refereix en el seu apartat segon que «són inconstitucionals els partits que, per les seves finalitats o per la conducta dels seus seguidors, persegueixin menyscabar o eliminar l'ordre fonamental democràtic lliure o posar en perill l'existència de la República Federal d'Alemanya». Aquesta previsió constitucional suposa que aquesta democràcia, en paraules de Dieter Grimm (catedràtic de Dret Públic a la Universitat de Bielefeld i Magistrat de l'anomenada «Sala dels Drets Fonamentals de el Tribunal Constitucional alemany») «és capaç de defensar-se» de les organitzacions la finalitat de les quals sigui acabar amb l'ordre democràtic. Es conclou afirmant que l'ordre democràtic lliure no pot garantir la plena llibertat a aquells que busquen, precisament, eliminar els pressupòsits d'aquest ordre democràtic lliure. «No hi ha llibertat per als enemics de la llibertat», afirmen amb contundència els seus defensors.

No obstant això, també hi ha crítics i fins detractors d'aquests postulats, que manifesten que això seria tant com presumir d'una llibertat de la qual, en el fons, es manca. A més, hi ha pronunciaments del Tribunal Europeu de Drets Humans en els quals s'ha sentenciat que un delicte d'apologia de determinades doctrines o idees només pot ser perseguible quan suposi una incitació a realitzar accions concretes i un risc real per a persones i col·lectius. És a dir, el càstig estaria justificat, no quan es defensen idees, sinó quan s'incita a actuacions que en si mateixes són delictives. En aquest cas, la línia que separaria la mera difusió d'una idea, per molt irritant i inquietant que sigui, de la seva posada en pràctica amb accions concretes, seria la que determinaria l'espai de llibertat de difusió o de sanció i repressió de la conducta.

No obstant això, a mi m'agradaria fer especial èmfasi en una dada que normalment, passa desapercebuda. La polèmica anterior se sustenta sobre el pressupòsit (àmpliament acceptat) que bona part de la ciutadania assumirà aquest discurs intolerant i les consignes contràries als valors democràtics, i que les idees extremistes (siguin del signe que siguin) xopen i convencen la gent que viu en comunitats lliures i democràtiques. Però ens hem parat a pensar en el perquè d'aquesta conclusió? No ens centrem només en la presumible maldat de qui pretén instaurar un règim totalitari, sinó en el ciutadà lliure que accepta aquest programa per, primer, defensar-lo i, després, votar-lo en unes eleccions.

La meva sensació és que ens estem acostumant a associar el concepte de ciutadania amb un grup irresponsable i immadur al qual, davant la seva evident incapacitat d'autoprotecció, un Estat paternalista ha de protegir. Segons que sembla, no saben raonar ni decidir correctament, i tampoc són conscients de les conseqüències dels seus actes. En conseqüència, les administracions han de des prohibir els anuncis de les cases d'apostes esportives (perquè els destinataris no tenen el criteri suficient per no caure en la ludopatia) fins a sancionar formacions polítiques amb programes plens de connotacions racistes i discriminatòries (perquè determinada població és incapaç de discernir les conseqüències socials que se'n deriven). Segons sembla, hem assumit l'existència d'una massa feble, poc formada i manipulable i així, per descomptat, és impossible consolidar un Estat democràtic. Potser el primer pas consisteixi a construir una societat de persones formades, lliures i crítiques.

La pregunta seria: com és possible que encara en sectors nord-americans persisteixi el Ku Klux Klan, o a Alemanya partits nazis, o en moltes parts del món les dictadures comunistes o el fanatisme religiós? Si ajuntem els que odien els negres, els migrants, els cristians, els musulmans, els indigents, les dones i tants grups més, ens surt una xifra molt important. Probablement sigui l'educació, abans que la prohibició, l'única vacuna contra la intolerància. O pot ser també que ja hàgim perdut l'esperança en l'ésser humà i haguem de concloure que la Humanitat està en vies de fracassar com a espècie en aquest planeta.