Hola, soc l' Antonio, no se sorprenguin del meu català, els morts tenim la facultat de parlar totes les llengües, fins i tot les mortes (notin que quasi un segle criant malves, desenvolupa el sentit de l'humor). La meva vida -si es pot dir així- a Cotlliure és més aviat avorrida, primer em feien gràcia les excursions escolars que em visiten, però al final un s'afarta que li recitin cada dia les seves pròpies poesies. « Y cuando llegue el día del último viaje...», sí, reconec que em va quedar bé, però 81 anys aguantant adolescents que m'ho repeteixen, em fan venir ganes d'haver-me exiliat més lluny, on no arribin els viatges de fi de curs. En Jim Morrison m'explica que a sobre la seva tomba hi beuen cervesa i que de tant en tant alguna parella hi va a cardar. M'hauria d'haver dedicat a la música.

Per això agraeixo les estones de diversió, tan escasses entre el gremi dels difunts, que en general ens avorrim com morts. La meva infància són records d'un pati de Sevilla, però la meva mort seran ja per sempre records d'en Puigdemont a la meva tomba, volent apropiar-se de la meva memòria. Si no fos que als finats no ens està permès riure, la imatge d'aquell tipus d'abric fosc i somriure de guillat, fent-se dir exiliat, m'hauria fet esclatar en riallades. Ja m'hauria agradat a mi tenir un exili de cinc estrelles com el seu, amb palauet i totes les despeses pagades, igual que la mantinguda d'un industrial català.

Els reconec aviat, els que no saben res de mi i venen només a fer-se la foto, vanitosos tots ells. Són divertits fins i tot en la seva ignorància, i aquest en concret supera tot el que he vist en les darreres vuit dècades, tant en diversió com en estultícia. Fins i tot pretenia penjar una estelada aquí, al costat de la bandera de la meva Espanya, la republicana. Algú va dir que era una falta de respecte, però no ho crec, era simple i planera ignorància, es veu a la primera que és home de poques llums.

Els exiliats de la meva època no teníem temps d'anar a fer el papanates al cementiri, hi anàvem només en l'últim moment i amb les cames per davant. El dia que trobi en Pla li he de preguntar què ho fa que darrerament els més ximples vinguin sempre de Girona, precisament l'última terra espanyola que vaig trepitjar. Quedarà mort.