La revista National Geographic planteja en un reportatge quins són els seients més segurs d'una aeronau, per evitar el contagi pel coronavirus. Al marge d'obvietats com la major seguretat relativa dels llocs localitzats al costat de les finestretes, la peça no aporta descobriments importants. De fet, la ubicació més segura per evitar les miasmes del passatge consisteix a volar damunt de l'avió, assegut sobre el fusellatge. Excepte l'opinió en contra de la volàtil OMS, no es coneix ni una sola transmissió del coronavirus a passatgers muntats sobre l'aparell.

La por a volar és una de les més efectives, però amb la contraindicació que es dissipava immediatament quan el passatger abandonava l'avió. A la terminal d'arribades, el tremolós nyicris en el seu seient es transformava en Marco Polo. Gràcies al coronavirus, el recel es prolongarà durant setmanes. Per primera vegada, la típica por de volar no es deu al pànic a morir dins sinó fora de l'avió, quan el trajecte ja és només un record. Caldrà modificar els suats missatges dels gurus de cursets per perdre la por a volar, en la línia d'«és més probable contraure el coronavirus durant el vol que no pas que l'aparell s'estavelli, en la proporció de mil a un».

A falta de decidir si el coronavirus acabarà amb la civilització, en línia amb l'evidència biològica que tota saturació poblacional acaba engolida pels seus residus creixents, queda clar que l'epidèmia ha exterminat l'avorriment de les rutines quotidianes. Cada ésser humà ha reprès la lluita per la supervivència, en termes de l'home prehistòric tenallat per calamitats que era incapaç de prefigurar. És clar que aquesta grandiloqüència del burgès que es confina a domicili amb sabatilles s'afebleix davant la propaganda de salvar la vida rentant-se les mans, equivalent a la ingenuïtat dels qui creuen interceptar el canvi climàtic classificant les escombraries. Una empresa apocalíptica, o els estratagemes d'una excursió de boy scouts?

La histèria al voltant del coronavirus no es produeix malgrat que infecta pocs individus, sinó precisament perquè pot contagiar-los tots. Ha devaluat el concepte de refugi, les tècniques pedestres encaminades a esquivar-lo confirmen que no hi ha escapatòria. Mostra una selectivitat escassa, facilitada per la gran quantitat de matèria primera al seu abast. Cada víctima el conduirà inevitablement a noves preses, no tant per la set de coneixements com per les exigències econòmiques. La transmissió aèria del microorganisme és el millor símbol de la malaltia global, de nou l'avió com a emblema de la urgència per circumnavegar el planeta amb destinació al lloc de partida.

En una interpretació realitzada des d'una talaia allunyada de la Terra i els seus condicionants, són els humans els que es mouen incessantment per atrapar virus. No es trobaria una altra explicació més convincent a la seva inquietud. La generalització del coronavirus no serveix de consol als que pensen que poden pagar-se la immunitat en sentit estricte. Hi ha l'opció de l'aïllament en una gàbia daurada, però Julian Assange aporta l'últim i dramàtic exemple d'un espècimen occidental enclaustrat, víctima de la privació de l'efervescència permanent.

El coronavirus com a càstig, però sense prestar-se a la coartada puritana que s'acarnissa amb els pecadors. Ni tan sols cal el refugi moral dels qui s'alegraven per considerar-se al marge dels hàbits que transmetien la sida. El virus a tothom iguala, l'absència d'un lloc sense risc a la nau espacial planetària ofereix la paràbola més exacta de l'experiència humana compartida.

Els magnats o lladregots de Silicon Valley s'han embrutit a Occident mentre ells compraven refugis en la geografia suposadament invulnerable de Nova Zelanda. Fins que va arribar el mig centenar d'assassinats de la mesquita de Christchurch, o ara mateix el coronavirus. Els bilionaris sabien que no hi havia escapatòria, però van voler interposar almenys una distància de seguretat que l'epidèmia ha fet caure. Sempre necessitaran servir-se d'altres humans més febles, i propensos per tant al contagi. (No hi ha infeccions neozelandeses a l'hora de redactar aquest article, 22 casos a Austràlia).

L'absència d'esments a la proliferació de persones en l'abordatge informatiu de l'epidèmia, per estricta obediència als criteris mercantils, no obsta perquè el coronavirus permeti adquirir consciència inaugural de la sobredimensió demogràfica del planeta. La venjança no és un concepte geològic, però sí il·lustratiu. De tot això es desentenen els que no s'alarmaran fins que el primer gos no sigui infectat per un humà.