Juan Francisco Campo, més conegut com el Dr. Campo, és un metge nascut a Cantàbria, format al País Basc i resident a Girona des de fa uns quants anys. Professionalment, és especialista en medicina interna i actualment és el director assistencial de la Clínica Bofill i un consumat erudit en la història de l'art.

Fa diversos anys, sense saber qui era, vàrem llegir a la premsa una notícia que parlava d'una sèrie de xerrades que s'organitzaven a la ciutat sobre Goya, que juntament amb Rembrandt és el nostre pintor preferit. Entusiasmats, vàrem assistir a totes les conferències, que vàrem trobar molt amenes, interessants i ben documentades.

Posteriorment, hem anat seguint el personatge i l'hem pogut sentir parlant, amb la seva enciclopèdica erudició, de Caravaggio, el gran pintor de la llum i l'ombra, de Pablo Picasso i de molts altres grans pintors europeus. Properament s'anuncien noves conferències parlant de la iconografia cristiana i també sobre el pintor català Marià Fortuny, que tindran lloc a l'auditori Josep Irla.

El Dr. Campo té una formació jesuítica, influïda pels mètodes i idees de la contrareforma de sant Ignasi de Loiola. Té una memòria privilegiada, és capaç de recitar el santoral catòlic sencer.

El Dr. Campo parla amb passió de Caravaggio i també del seu admirat Tintoretto, dos artistes que es varen veure obligats a pintar els seus quadres atenent els renovats valors de la contrareforma establerts en el Concili de Trento, on els jesuïtes Salmerón i Laínez jugaren un paper molt important combatent les idees dels heretges protestants calvinistes. Això el fa estar a part de les idees actuals dels jesuïtes de la teologia de l'alliberament.

Anys després, trobem la Companyia de Jesús lluitant contra la maçoneria, la il·lustració, la Revolució Francesa, la democràcia i el socialisme. I, definitivament, s'ha evidenciat que el turmentat Dr. Campo és un teòleg contrareformista i postmodern.

En el capítol dedicat a Tintoretto és on el Dr. Campo es mostra com un nou Soren Kierkegaard, Nietzsche o Martin Heidegger, tot parlant de la mort de Déu en el món modern. Els comentaris metafísics, teològics o religiosos que fa mostren el pànic que té a la raó crítica i a la nova concepció científica natural de l'univers, una visió on han desaparegut els misteris, déus i les ànimes fantasioses.

El Dr. Campo, després de parlar dels principals pintors de l'art occidental, ha abordat també la figura de Pablo Picasso, un artista que no li genera cap gran entusiasme, atès que el veu com una figura mancada de valors espirituals, materialista, filocomunista, hedonista i destructor de tots els cànons acadèmics de l'art clàssic occidental, aportats al llarg de la història per grecs, romans, catòlics i cristians en general.

Juan Francisco Campo, malgrat el seu aparent eclecticisme, no és un burgès lliurepensador liberal; és un erudit seriós, un metafísic dels valors eterns que, al meu entendre, han estat superats per la modernitat burgesa capitalista.

En les darreres intervencions que l'hem vist, el Dr. Campo es mostra com un nostàlgic medievalista com Miguel de Unamuno. I no en té prou de parlar de tots els grans pintors europeus sinó que, com un nou John Berger gironí, ens ha recopilat gran part de les seves xerrades en un llibre de 342 pàgines ( Volver a mirar), molt ben il·lustrat, on el Dr. Campo se'ns revela com un nou Giorgio Vasari, famós per les biografies que va escriure d'artistes italians de la seva època.

I seguint amb el llibre del Dr. Campo, no volem deixar de comentar unes enigmàtiques observacions que fa en el capítol dedicat a Hieronymus Bosch, unes apreciacions que deixen entreveure les seves simpaties pel pensament dualista, amagat rere totes les grans religions revelades per un Déu que anuncia que el seu regne no és d'aquest món, sinó que pertany a una altra realitat celestial i espiritual. Un ésser superior que ens amenaça, si no seguim les seves directrius, amb un infern on serem turmentats pels dimonis i condemnats per a tota l'eternitat.

És per això que l'ideal religiós, sempre antihumanista, és marxar a viure a un convent per evitar la temptació dels 7 pecats capitals, que són, ni més ni menys, les inclinacions naturals de tots els humans.

En contraposició, el llibre Del simbolismo a la abtracción, de la professora Maria Lluïsa Faxedas, ens parla de la unitat de les arts a l'origen de l'art modern. Un text que ens informa dels intents que hi va haver per tal de realitzar un art total per part dels artistes romàntics, simbolistes i avantguardistes, com ara el pintor ucraïnès Kazimir Malèvitx o els més coneguts Vassili Kandinski o Piet Mondrian.

Finalment, volem fer unes darreres reflexions en què volem expressar que la idea de totalitat ha esdevingut impossible perquè ens hem adonat que el tot no és res més que una unitat de caos. No ha existit mai cap totalitat que sigui possible recuperar.

No existeix l'obra d'art total i pensem que les grans utopies religioses, filosòfiques, politicoartístiques i culturals han fracassat perquè la condició humanosocial sortosament no és perfecta sinó que estem en una dinàmica de millora perpètua que sempre és relativa, i si els nostres ideals, sortosament sempre utòpics, fossin possibles i imposables a tota la societat, el resultat seria un estat totalitari. Els talibans de l'estat islàmic són els darrers intents de teocràcia religiosa.