L'arc era la mort a distància, com la va denominar l'escriptor Pascal Quignard, «la mort inexplicable». Era tan invisible com ho és encara avui la veu.
Les cordes dels arcs eren com les cordes vocals: un tendó o un nervi d'animal que emet un so que mata a la llunyania. La corda de l'arc va ser el primer cant, en paraules d' Homer, «semblant, per la veu, al de les orenetes».
El resum que en fa Quignard diu així: «Les cordes dels instruments de corda són cordes-de-lira-de mort». Encara que Apol·lo segueix sent l'heroi arquer, no és segur que l'arc fos inventat abans que la música de corda.
Els sons són com els déus: no es toquen i tampoc es veuen. La presa que queia a terra abatuda era per al so de la corda de l'arc el mateix que és el raig és per al so del tro.
Al Rigveda, es diu que l'arc porta la mort a la corda blegada, que canta com la dona que porta el fill al seu ventre.
L'himne X del Rigveda defineix els homes com aquells la terra dels quals, sense que ho adverteixin, és l'audició. En l'obra de Virgili, la javelina de Catil vibra com una corda amb l'harmonia.
