El llibre encara no publicat d'un amic, hi ha una reflexió molt pertinent sobre les coses de les aficions d'un mateix que t'evoquen aquelles persones que t'han marcat i ja no hi són. Es tracta d'aquells llegats intangibles que tenen a veure amb sensacions, experiències i rialles compartides, en aquest cas al voltant del cinema i el paper que juga en la nostra configuració emocional. Les pel·lícules que mirem i amb qui les mirem acaben convertint-se en el recordatori de les vides passades, i com aquestes han acabat confluint en la que tenim. A vegades sentim una estranya plenitud, perquè eventualment ens sentim com l'evolució lògica d'aquests llegats, però en d'altres (la majoria, de fet) tenim la certesa que no hi ha manera de recuperar aquella versió de nosaltres mateixos. Per les contraindicacions de la vida adulta, sí, però també per la insistència de l'atzar a posar-nos-ho molt difícil. Tot això val per al cinema, que té aquesta meravellosa capacitat d'evocació, però també pels racons que vas transitar amb les persones enyorades. L'endemà mateix de llegir aquest passatge del llibre, recorria un espai aparentment nimi fins que la memòria, aquesta singular hemeroteca seqüencial, em va recordar que aquell lloc tenia una especial significació en un moment molt particular de la infantesa. Un moment que no era precisament balsàmic, perquè va ser aquell en què vaig prendre consciència que la felicitat no era una ciència exacta. Era un record molt nítid d'un pensament de fa gairebé 40 anys i no hi havia un motiu de pes per reviure'l més enllà d'aquell carrer i d'aquella font de pedra que havia desaparegut durant molt temps del propi imaginari. Vivim entre ressons que mai no s'apaguen i tenen el do, sovint inquietant, de fer-te viatjar a escenes emocionants, però també a les fragilitats que has arrossegat fins a la mal anomenada maduresa. És maco sentir-se que les persones absents encara t'acompanyen d'una manera o una altra, però també és veritat que resulta molt dolorós constatar que, passi el que passi, t'hauràs de conformar amb l'espectre. Que hi pots continuar parlant, però que difícilment et respondrà; que perviu, però no deixa de ser una petjada fugissera. Aquests ressons creen fantasmagories, cossos en moviment i paraules incertes que ens projecten les vides possibles i les decisions ajornades. Per això el cinema i la memòria se sincronitzen tan bé, i fins i tot es confonen. I per això a vegades no ens conformem amb saber que hi ha realitats alternatives, sinó que reunim el valor per reconèixer-les i viure-les.