04 de març de 2020
04.03.2020

El gran mal del món

03.03.2020 | 23:49

El coronavirus ens ha recordat que estem més malalts que no ens pensàvem. I per greus que siguin els estralls que causi no podran ni tan sols comparar-se a la vulgaritat d'una societat histèrica, pueril, apocalíptica, acostumada a consumir compulsivament hecatombes de supermercat. Els mitjans de comunicació ens hem cobert de glòria. Els xinesos també, però no només ells. Així ens vam fer ecologistes, feministes i independentistes. Pel mateix contagi. Per la mateixa tristesa. Per la mateixa fi del món a la que estem enganxats com patètics ionquis de la desfeta. Amb la Grip A vam conèixer aquella monja folla, Forcades, acusant les «farmacèutiques» d'haver-la propagada. Havíem de morir-nos tots, i aquí som. Fins i tot Forcades –que va deixar el convent perquè es va fer independentista, i coses pitjors– ha tornat: no ben bé al seny, perquè d'ençà que va conèixer la Lídia Pujol n'hi ha més dins que fora, però sí com a mínim a Montserrat. Vivim vides d'imperfecció, subjectes a les nostres debilitats. De vegades hauríem de prendre més precaucions, anar amb més cura, però sense una certa temeritat la vida no avança, ni la Humanitat.

El gran drama és l'absència de Déu, que ens ha dut a creure en les coses más extravagants. «Cal fer la revolució cristiana, amb totes les exageracions de l'Evangeli», diu Don Gay a Max Estrella a Luces de Bohemia. Probablement no calgui exagerar tant, però si vols que el teu fill no sigui un complet imbècil, fés-li fer la Catequesi. I si pot ser amb un germà de l'Opus –ben lluny de les guitarres–, molt millor. El gran interès de les elits, creu-me, és la seva virtut depurativa, i això l'Opus ho ha tingut sempre molt clar. Per això és millor portar els nens a Via Veneto que comprar-los una bicicleta. No hi hauria tant coronavirus si celebréssim la Missa en llatí i d'esquena. Diuen que el Papa té la grip. Ja veurem el que realment té. En qualsevol cas, quan fas la comèdia de ser el Sant Pare i viure en una pensió, com volent ser el pobre en cap del món, passa el que passa. I després hi ha el contrast: també per Setmana Santa, Joan Pau II va oferir la seva agonia a la redempció del món, i Francesc ha cancel·lat la seva agenda de la Quaresma pel que diuen –diuen, diuen, diuen– que és una grip. En la mort d' Ernesto Cardenal he recordat el «no» amb el dit que li va dedicar Joan Pau II en la seva visita a Nicaragua i no he pogut evitar pensar en si avui li faria el mateix gest al Papa malalt: malalt i amagat. Algú creu, algú de veritat creu que hi ha més salvació en les sabates deliberadament brutes de Francesc, i en la pantomima de viure a la pensió de Santa Marta, que en el vigor amb què Karol Wojtyla va fer caure el Mur i en la delicadesa amb què Benet XVI interpreta Bach al piano? Hi ha un profund mal de món que es concreta quan qui hauria de ser un pare per a tots s'estova, intenta empatar amb nosaltres i creu que rebaixant el nivell fins arribar al nostre ens agradarà més. Hi ha una angoixa que es propaga quan els que han de ser forts, i tensar-nos l'ànima, van a les rebaixes, ensucren el bé, l'adulteren, i un excés d'humanitat els du a justificar el pecat més que a confortar qui s'erra: Valentí Puig ho diu a Ciao, Karol.

La carraca del coronavirus, la pensió de Santa Marta, Podem, l'independentisme, «la dona és una classe social», que diu Lidia Falcón, aquesta pobra dona extraviada. A Perpinyà hauria estat més caritatiu –i proporcional– que la zona de minusvàlids hagués ocupat la gran esplanada i que la grada especial s'hagués reservat als que d'una manera o altra encara ens en sortim. Molt dolor, molt d'error, molta Providència malbaratada. Molt d'intent, i molt en va, d'intentar substituir el que és obvi que no abastem. I encabat aquesta por de senyoretes aficionades, de ratolins sorpresos pel gat, quan qualsevol imprevist ens assalta. Què esperàveu? Una Humanitat desvinculada, d'ànima destensada i que viu d'esquena a la Creu, es posa a robar mascaretes als hospitals quan quatre meuques mandarines es posen a tossir i creiem que ens salvarem. Aquesta deixadesa és més severa i més greu que el coronavirus i estem més, molt més malalts del que pensem. Som uns arrogants, som uns idiotes. Teníem l'amor, teníem la llibertat, teníem la Gràcia, i és així com ens les hem patejadades. Allunyar-nos de Déu, i més particularment d'una idea forta, tensa de Déu, ens ha precipitat aquesta caiguda lliure sense rebot, sense llum, sense miracle perquè nosaltres mateixos ens neguem a creure-hi. El gran mal del món –i no aquestes corredisses per un que esternuda– és que es donen totes les circumstàncies, i tota la correcció política, perquè si Déu ens tornés a enviar el seu Fill, tornéssim a assassinar-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook