Si, en part, som com som i si, en part, Catalunya és com és, es deu a la cançó d'autor. Abans en dèiem «nova cançó» o cançó protesta. Les cançons ens fan descobrir la pròpia cultura catalana però també no ho oblidem la cultura universal inconformista, crítica i revolucionària. A més la cançó, les cançons, ens proveeixen d'un imaginari col·lectiu antifeixista que ajuda i empeny la lluita. Deia que la cançó ens connecta amb el millor de la cultura revolucionària de tots els temps i de tots els països. Des de Joan petit com balla no tinc espai ara per explicar-ho, fins a la La vall del riu vermell en versió de la Brigada Lincoln de les famoses Brigades Internacionals o el No serem moguts, cançó espiritual negre, popularitzada per Pete Seeger i per Joan Baez, que va formar part de les protestes dels anys 60 a les universitats americanes. I un llarg etcètera. A més un país a qui durant 40 anys se li havia manllevat la cultura, els i les cantants ens van retornar els poetes i ens van retornar les cançons sorgides de les lluites i de les esperances: Diguem no, Palabras para Julia, Àguila negra, Què volen aquesta gent?, L'estaca, A Galopar o Paraules d'amor.

Però alguna cosa es va fer malament quan va arribar la democràcia. De cop es va considerar que havíem d'acabar amb aquesta etapa. I tot va confluir en posar de moda músiques que provenien de classes altes que donaren lloc a la «Movida» que amb aparença trencadora eren molt submises al poder.

En aquestes que Pere Camps, a qui vaig conèixer en les mil batalles de la Joventut Comunista de Catalunya en la clandestinitat, crea Barnasants fa ja 25 anys, un festival de cançó d'autor. A contracorrent. I té un gran èxit d'audiència als Països Catalans i es converteix en referència internacional, especialment a Amèrica. Potser va sent hora que les esquerres a les institucions catalanes donin el suport necessari per tal que es pugui organitzar en el futur sense el nivell de militància i voluntarisme amb què s'ha hagut de fer fins ara. I que tots hi donem suport.

La cultura catalana mai serà una cultura de primera si no som capaços com a país de poder comptar amb estructures professionals, amb espais consolidats i amb mitjans econòmics que facin possible la cançó d'autor. Per a tots aquells que només tenen fe en la ciència han de saber que la ciència no pensa i encara menys, la ciència no estima, ni sent. Sense la música i les cançons ni sabríem lluitar, ni sabríem gaudir, ni sabríem estimar. Pere Camps és la reencarnació del capità Archibald Dickson, del vaixell Stanbrook, aquest va rescatar els republicans d'Alacant d'una mort segura en un camp de concentració. Pere Camps ens rescata de l'avorriment i la derrota. Llarga vida a Barnasants i al seu capità.