El president del PDeCAT, David Bonvehí, va trobar-se que a l'accés de les autoritats del míting de Perpinyà no el deixaren passar perquè no estava acreditat. Un de l'organització, burleta, acabà d'humiliar-lo: «És millor així, David, perquè seràs entre la gent i notaràs el seu escalf». Impressionat per la càlida benvinguda, però ni tan sols sorprès, va anar a la zona dels impedits i hi havia molta gent dreta davant seu, que no el deixava veure l'escenari. «Què hi fan, aquests, aquí, si es poden valer?», va preguntar, sospitós que fossin falsos discapacitats buscant un lloc més còmode. I un del partit li va respondre: «És que aquests són sords, David», i Bonvehí, visiblement molest, exclamà: «Els sords són sords! Tant hi fa que siguin aquí com a l'última fila. Si són sords, igualment no sentiran res. I aquí al davant, a més a més, els sords tapen!».

Laura Borràs, caiguda també en desgràcia, va tenir més sort a l'accés i la van deixar passar. Però no li permeteren de pujar a l'escenari a saludar quan els parlaments s'acabaren. Per això va fer el tomb pel darrere i va fondre's amb la gentada. I esclar, de tan alta com és, els fotògrafs pogueren captar l'instant. Allò que diu d'ella una conegut editor de Barcelona -« a esta chica le sobra un 30%»-, en aquest cas va beneficiar-la.

El submón convergent està cada dia més trencat i enfrontat. El PDeCAT no vol continuar acceptant les humiliacions del clan de Puigdemont i no pensa agenollar-se davant les exigències del pròfug. Aquesta vegada sembla que, seriosament, s'estan plantejant de presentar-se a les properes eleccions «per tornar a fer política».

- Però quants escons espereu obtenir?

- Entre 8 i 10.

- I què penseu fer-ne, quan sigui l'hora d'investir Puigneró -o qualsevol altre candidat que proposi Puigdemont?

- No serà el cas. Aquesta vegada el candidat de Puigdemont no guanyarà les eleccions, i el candidat a president de la Generalitat que el Parlament haurà de votar serà d'un altre partit. És aleshores quan nosaltres utilitzarem la nostra força per fer política i per protegir els valors de la millor Catalunya. Per exemple, defensarem amb ungles i dents l'escola concertada. Aquesta nacionalització de les escoles que pretén el conseller Bargalló és impresentable. És urgent tornar a fer política.

És així com parla un destacat líder del PDeCAT, disposat a fer els esforços que calgui per què el seu partit prengui d'una vegada la decisió adulta de deixar de queixar-se i faci un pas endavant per continuar sent útil a la societat catalana. Els 300 alcaldes que té el PDeCAT volen també protegir el seu espai i no estan disposats a acceptar ordres «d'un sonat que ja només busca una sortida personal». Alguns d'ells van deixar l'acte de Perpinyà quan Clara Ponsatí va fer referència als «herois d'Urquinaona». «Aquesta dona no hi ha estat mai tota. A quins herois es refereix? A quina victòria» -es demana un altre dirigent de la vella Convergència.

No és la primera vegada que el PDeCAT intenta definir el seu espai a la manera de CiU per tornar a representar els interessos reals -i sincers- de la classe mitjana catalana, que s'estan veient seriosament trepitjats per la deriva populista i socialista del Govern. Les escoles concertades que el conseller Bargalló vol assaltar són un exemple claríssim d'aquest vell ressentiment amb què l'esquerra vol destruir el que funciona per estúpids prejudicis ideològics. Es diuen independentistes i volen eliminar el «model català» per fer-nos una petita Veneçuela a Catalunya. Com deia el president Pujol, són una colla de ximples. Una colla de ressentits i una colla de ximples, que no entenen què és Catalunya, ni què és el poder, ni per descomptat què és un Estat (ni com es defensa). També amb l'ocupació de pisos estan fent un ridícul espantós, creient-se solidaris i afavorint les màfies i el caos. La propietat privada assegura l'ordre i és la base antirrevolucionària. La inseguretat és una forma de desigualtat. Fins que l'esquerra catalana -i l'espanyola- no ho entenguin, no seran esquerres civilitzades, ni democràtiques, ni raonables. Mentre Convergència, o una facció dels convergents, caigui com Torra i Puigdemont en aquestes deplorables temptacions, no seran més que una banda de tarats i arrossegaran amb la seva tara el destí de tot un poble.

Per arrodonir la idea que l'acte de Perpinyà no va ser una demostració de força sinó una exhibició de la poca feina que té l'ancianitat, i de com d'atrotinada està la que particularment s'ha fet independentista seguint l'estela de Puigdemont, hi ha el fet que l'endemà de l'esplanada, diumenge, molts d'ells, que havien aprofitat el míting per sortir de cap de setmana com si fos l'Imserso, acudiren als Grans Bufets de Narbona a dinar, que és l'afartapobres més gran d'Europa. Jo no sé si vostès han estat a Les Grands Buffets, però són a la gastronomia el que Puigdemont és a l'independentisme: és a dir, les més pomposes, delirants i buides promeses; ofensives quantitats de menjar i de públic, amb aquelles sinistres cascades de llamàntols. Són una cosa i el mateix els herois d'Urquinaona i els llamàntols de Narbona. És una mica com Clara Ponsatí, que quan surt fotografiada amb sa mare, no se sap qui és la filla. I allà s'amuntegaven, els fidels de Puigdemont, amb la seva naufragant vellesa entre piles de formatges d'incerta vaca i fetges que presumien d'oca i eren de rata. I vinga a atipar-se, i vinga a fer el mec, i vinga a creure que eren rics. Gent de pet i rot somiant grandeses entre falsos cortinatges, independències de «mengi fins que rebenti», Ponsatís cridant a la revolta amb més problemes personals dels que diu que ens vol resoldre als altres. Quin gran museu de la necessitat! Quina deprimient eclosió de totes les misèries.

Bonvehí, castigat amb els tolits i els sords fent-se els impedits i tapant els postrats. I tu, Laura, ets ja una nina trencada encara que no te n'hagis assabentat. Convergència intentant ressuscitar entre riuades d'autocars que veneren un cabdill foll i endrapen llamàntols piramidals. Tan greu trobes ser espanyol, maco?