05 de març de 2020
05.03.2020

Taules

05.03.2020 | 00:23

A principis del segle XX Catalunya no era pas una bassa d'oli. Els afers polítics, socials, identitaris, laborals i altres omplien la nostra història, que en alguna temporada era molt violenta. Joan Maragall, a més de la seva presència i influència literària i artística en els cercles culturals, tenia un alt reconeixement pels seus articles d'opinió a La Veu de Catalunya i Diario de Barcelona. Era l'expressió d'una consciència, una visió àmplia, exemple d'honradesa i coratge per a tota una època. I tothom l'entenia. (Ara el tinguéssim... ). D'un seu article titulat «La pàtria nova» són aquestes paraules: «Descartem la solució providencial, la d'un home que sorgeix i ho arregla tot: aquesta solució cal esperar-la sempre, a condició de no comptar mai amb ella. Descartem també una revolució, perquè no hi ha forces per fer-la ni molt menys per resistir-la una vegada feta: seria el salt a les tenebres internacionals. Descartat el miracle i el salt mortal, queda la voluntat pacient, reedificar-ho tot sense enderrocar res. El catalanisme ha de vèncer els seus rencors i les seves impaciències». La data d'aquell article de Joan Maragall és l'11 d'octubre de 1902.

Atenent l'actualitat i l'interès polític, periodístic i demés de la «Taula de Diàleg» iniciada a Madrid, s'ha recordat que a la crònica històrica d'aquest tipus d'acció política hi ha una aportació molt notable dels catalans: es tracta d'unes normes que haurien de regir en tota reunió pacífica per resoldre conflictes entre dues parts enfrontades. Existeix un articulat per ajudar i facilitar l'acte de la mediació. En la seva època varen arribar a ser lleis catalanes, avançades al seu temps. Eren fruit –segons expliquen els nostres historiadors– d'unes èpoques preocupades per una més que necessària pacificació del territori, per la correcta pràctica de la cosa pública, tot definint els fets relatius a la urbanitat (de la urbs dels llatins) i de la política (de la polis dels grecs); en aquells segles ara reculats s'establien les primerenques relacions de persona a persona, llavors del temps dels comtes i abats amb dedicació a construir autèntica ciutadania, i temps també d'aquelles Corts catalanes que eren expertes en plantejar a la reialesa els greuges del país.

Referim-nos a dos articles d'aquelles lleis, diem-ne universals, que caldrien ser observats per aquells 16 integrants de la taula iniciada aquest febrer de 2020; i des del poble, amb tota l'expectació, podríem anotar si se n'aparten gaire. El primer principi diu que els negociadors no han de mirar gaire endarrere, sinó caminar, mirar endavant, no aturar-se a obrir les motxilles per plenes que siguin. El segon: no esperar ni oferir cap impossible.

A una tertúlia sobre aquest mateix tema un periodista de soca-rel va afegir-hi el següent: i caldria dossificar tota informació que es doni, a la sortida de cada reunió, procurant que les notícies no siguin dominades per la trompeta de l'immediat, fora presses.

Com una aportació innocent podríem recordar aquell nen que l'altre dia, tot mirant atentament el telenotícies vespre, se li acut de dir: «Pare, han fet la taula de vidre, però si se'ls trenca, tots es faran mal, veritat?». Sí, tota una metàfora.

Per acabar, una altra cita de Joan Maragall: «Un poble descontent, fins i tot un poble en anarquia, encara és un poble, i té dret a tota esperança. Però un poble sense ideals no és res ni té dret a ser res».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook