Anys enrere, la saviesa popular atribuïa a l'Emèrit uns superpoders dignes del motorista fantasma. Protegit rere un casc flamíger, el monarca motoritzat s'aturava, a qualsevol carretera d'Espanya, i ajudava a canviar les rodes punxades d'automobilistes desesperats.

A Catalunya, aquest fenomen va afluixar quan els treballadors del RACC es van queixar d'intrusisme paranormal. Malgrat això, el gruix de la població, la d'aquí i la d'allà, va continuar convençuda que l'Emèrit era un tros de pa, un bon jan disposat a arremangar-se i ajudar a qui calgués.

I aquesta percepció, tan noble i tan idealista, ens l'ha ratificat Corinna, una aristòcrata centreeuropea que duu penjat el cognom d'un filòsof que proclamava: «Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar». Màxima que la premsa espanyola va seguir fil per randa fins al dia de l'elefantot de Botsuana.

Mireu quin cor de sucre candi tenia l'Emèrit: sense que Corinna o la seva criatura li ho demanessin, els va regalar uns 65 milionets d'euros. Això a la gent poc viatjada li pot semblar una xifra exagerada, però no ho és gens si tenim en compte el cost de la vida a Suïssa... Ho podeu preguntar a sa altesa Cristina, filla del filantrop, que hi té un bon casalot.

Pocs països, sí, poquíssims, podran presumir de tenir un monarca tan generós com aquest! D'acord, el rei Mides convertia en or tot el que grapejava... però mireu com va acabar! La trompa d'or de l'Emèrit, en canvi, només haurà enriquit (a cops de comissió) alguna amistançada. Un fet que l'honora.

Quan la bondat reial no marca amb claredat els seus límits, tothom se n'aprofita. I això no pot ser.