Com tot llenguatge d'especialitat, el llenguatge jurídic té un vocabulari propi que sovint resulta obscur per als aliens a la professió. A més, cal admetre que la manera d'expressar-nos els juristes no és sempre cristal·lina i que molts pequem de tendir a ser innecessàriament recargolats. Molts lletrats escullen el camí expressiu més intricat, potser per imitar maldestrament l'alta literatura tècnica, impostar la profunditat que els manca, o simplement amagar que tenen poc a dir.
Aquesta deriva al barroquisme, combinada amb la manca d'una formació jurídica ciutadana bàsica (excepte el que s'hagi après amb sèries com The Good Wife, Ally McBeal o, els més granadets, Perry Mason) i, perquè no dir-ho, un cert cunyadisme, provoca algunes confusions. Una de les més recurrents darrerament és la dels delictes d'odi. Sembla haver-se estès l'equívoc que odiar està prohibit, i que les expressions d'aquest antipàtic sentiment no poden quedar impunes. L'instrument triat per erradicar-lo de la nostra societat és l'artilleria legislativa més pesant, mitjançant la tipificació del delicte. La darrera reforma del tipus penal data de 2015 (article 510 del Codi Penal).
Estem habituats ja a veure com proliferen les denúncies per un suposat delicte d'odi. L'última: Alessandra Mussolini, neta del dictador italià, acusa una supervivent de l'Holocaust, Liliana Segre, avui senadora a Itàlia, d'«incitar a l'odi contra el feixisme». Segre, que en el seu dia fou deportada a Auschwitz, havia criticat feia poc la decisió del Comú de Verona de dedicar-li un carrer a Giorgio Almirante, dirigent històric del neofeixista Movimento Sociale Italiano. Això va indignar la neta del duce, que es va desfer en improperis contra la senadora. A alguns lectors potser els vindran al cap les paraules d'aquest far intel·lectual d'Occident que és el president Donald Trump, el qual, després d'un greu atac racista a Charlottesville (Virgínia), va treure ferro a l'afer dient que entre els supremacistes atacants també hi havia bona gent. En tot cas, s'oblida sovint que el que es prohibeix no és l'odi en si (odiar és perfectament legal), sinó incitar-lo contra determinats col·lectius que la llei considera vulnerables. Un policia (víctimes de mirades mefistofèliques l'1-O), o un nazi (com en el cas del futbolista ucraïnès Roman Zozulya), no poden ser víctimes d'un delicte d'odi, perquè no formen part d'un col·lectiu tal.
En el Dret hi ha moltes coses argumentables, però d'altres són com són i ens hem de rendir a l'evidència. Convé, com digué el mestre Confuci a les seves Analectes (Lllibre XIII, 3), dir les coses pel seu nom. Un feixista sempre serà un feixista, i no es pot posar mai, per definició, en la categoria de grup vulnerable. Ho va expressar molt bé un altre gran pensador, el malaguanyat Pepe Rubianes, en un cèlebre monòleg: « Notarán la presencia del facha por el olor a mierda que despide desde la butaca... Que vayan a cagar que es donde ellos están bien, entre la mierda que es lo suyo». Tot un exemple de claredat expositiva.
