06 de març de 2020
06.03.2020
Diari de Girona

La penyora

05.03.2020 | 23:54
La penyora

Fa pocs dies em va arribar a les mans la Guia d'establiments emblemàtics i singulars, una iniciativa de l'Ajuntament de Girona a través de l'Àrea de Promoció econòmica, Desenvolupament local, Turisme i Ocupació. El mèrit de la publicació que ara arriba en paper però que és accessible en format digital és que aplega, posa junts, un conjunt d'establiments singulars del comerç de la ciutat; les tipologies d'establiments que es presenten acrediten la diversitat i la qualitat de l'oferta a la ciutat i se'n destaca l'antiguitat emblemàtica (més de 50 i més de cent anys) i la singularitat. És evident que en un repàs a fons sabríem trobar algunes absències notables i poc justificades però he d'insistir que el que és important és els que hi són no pas els que per una raó o altra no hi són.

El comerç està sotmès a moltes eventualitats i alguna té a veure amb el règim legal del lloguer, el venciment de lloguers antics i les dificultats per afrontar els nous lloguers. No és estrany, doncs, que malgrat l'esforç de molts comerciants el comerç tradicional i familiar estigui sotmès a alteracions sovint també relacionades amb la manca de successió en el moment de la jubilació. D'aquí que l'antiguitat sigui per ella mateixa un valor. La geografia i la mobilitat dels establiments són cada dia una lliçó del dinamisme canviant de la ciutat i dels alts i baixos en l'activitat mercantil. Més d'una vegada algun observador extern s'ha dedicat a fer un recompte dels establiments oberts i tancats en un carrer concret, per posar només un exemple, el cas del carrer de les Ballesteries. En els darrers anys setanta va ser un carrer predominantment tancat que en els anys vuitanta i noranta va fer una important revifalla i ara experimenta algunes oscil·lacions.

És per això que no ens ha de sorprendre que en molt pocs mesos des de la seva publicació la Guia que comentem ja hagi quedat modificada per la realitat. És una mobilitat inherent al sector. Pel cap baix hem detectat quatre establiments de la Guia que a principis del 2020 ja estan tancats; segur que potser me'n deixo algun però assenyalo els que he localitzat en una passada ràpida: a la Cort Reial Art en Brut Gallery ha tancat i la darrera singladura de la Botigueta, una obra emblemàtica d'en Lluís Güell, espera ara uns nous ocupants, amb un punt de nostàlgia per la Fàtima Cortada, que durant un temps en tingué cura i que recentment ha mort; la Carpa, una de les alegries del carrer de les Ballesteries ha tancat; s'ha traslladat al carrer de les Hortes amb més espai, però ara ja no hi haurà un laberint de joguines abocat a l'Onyar; aquí un canvi generacional trasllada el local, hi perd un carrer i un altre hi guanya i la ciutat no perd l'oferta emblemàtica que representa la Carpa. També ha tancat Moby Disk Records, la darrera destinació de l'antiga botiga de joguines de can Perich després de passar pels vestits de núvia de la Rosa Clarà ara a la plaça de Catalunya als baixos del «bolet»; per al mercat del disc aquest és un signe del temps.

Finalment La Penyora, que dona títol a aquest article. Després de quaranta anys d'activitat la Consol Ribas i en Lluís Llamas han decidit que ja es mereixien un descans, una mena de prejubilació concedida per ells mateixos. No pararan pas perquè naturalment han decidit que el festival i l'associació cultural Pepe Sales mantindran la seva activitat. La contribució que La Penyora ha fet a l'oferta gastronòmica de la ciutat i a la vida del carrer Nou del Teatre és ben remarcable. En el moment de la seva creació, La Penyora va ser una aposta, arriscada i finalment d'èxit. Es va crear en un moment en què la gastronomia de la ciutat justejava, hi havia poca oferta, poca diversitat i poca innovació. Els establiments antics, les fondes de sempre, can Perich, cal Ros, ca la Marieta, can Bronsoms anaven tancant o experimentaven canvis substancials. Amb La Penyora el canvi va ser no només d'oferta sinó de servei i d'ambient; La Penyora s'adaptava als horaris de l'activitat cultural de la ciutat: la del Teatre, la de la Mercè, la de les Sales de la Rambla, la del Truffaut. La Penyora tancava tard i proposava un ambient obert i de tertúlia compartida. En Lluís i la Consol podrien escriure un llibre amb la seva memòria, amb les memòries, dels personatges (actors, escriptors, directors, professors) que hi han desfilat amb un conjunt de fidelitats successives, d'enamoraments sobtats i seguits com en el cas durant un temps d'en Joan de Sagarra. Quan la reiteració esdevenia rutina nous personatges, dones i homes excepcionals, omplien els buits deixats pels altres. La sola nòmina dels clients assidus ja donaria per aquest llibre que jo intueixo ple de densitat cultural i intel·lectual. Ara La Penyora ha tancat. Però ara l'oferta gastronòmica de la ciutat ja és una altra; La Penyora està de ple dret per cronologia i per oferta a la base d'aquesta revolució sorprenent.

Fa dos diumenges vaig trobar en Lluís a la plaça de Catalunya al mercat de llibres i col·leccionisme. Ell, que n'havia estat un usuari assidu, un passejant empedreït, un comprador selectiu, estava desplegant una taula a primera hora, estenia una gran peça de tela i es disposava a posar a la venda alguns discos de la seva col·lecció. M'explicava aquest delit com un entreteniment, com un gust, com un plaer per estendre una mirada displicent i un pensament intel·ligent pel despertar mandrós de la ciutat un diumenge.

La felicitat de la Consol i en Lluís és el millor homenatge que ells mateixos s'han guanyat a pols.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit