Si la irrupció del coronavirus ens ha demostrat alguna cosa és que en cas de produir-se l'adveniment de l'apocalipsi zombi, no estem gens preparats. Però ni un xic. Des de les primeres notícies sobre l'existència del virus a Wuhan, a la Xina central, fins a la darrera actualització del marcador, la desinformació al respecte ha estat tan evident com preocupant. Ni les principals autoritats sanitàries, liderades per una OMS que té la dubtosa habilitat d'emparentar els seus comunicats amb els del conegut Ministeri de Caminar Ximple dels Monty Python, fins a la majoria de governs estatals i mitjans de comunicació, empantanegats, respectivament, en protocols d'actuació poc precisos i en titulars i butlletins que narren la progressió més aviat alarmista dels contagis, tots plegats semblen més determinats a impedir que la població assimili aquest inèdit panorama pandèmic amb uns mínims de coneixement, lògica i tranquil·litat. A aquest context s'hi afegeix també, clar, l'efecte estrident i humorístic de les xarxes socials, que dia a dia s'obren pas entre quantitats ingents de soroll, projectant la cara B de l'actualitat a través d'un prisma distorsionat i caricaturitzat de «cunyadisme», una visió que si bé és cert que dista de relativitzar la preocupació generalitzada, com a mínim ajuda a prendre's el tema amb humor, que sempre està bé. « Soy viral», publicava fa uns dies el compte oficial del mencionat virus a Twitter. Ho sé, és per estimar-lo.
Tot plegat fa que la veritat d'un fet com aquest, sobre el paper de gran impacte i rellevància mundial, s'acabi percebent sota un vel desconfiança i poca credibilitat. Què hi ha realment al darrere de la irrupció del Covid-19? Respon, tal com apunten teories més conspiratives, a una cortina de fum per amagar fets globals més transcendents? O és potser un simple simulacre per testar la reacció de la població mundial davant d'una apocalipsi vírica de veritat? Per poc que rasquem una mica, que ens immergim en segons quines fonts més divulgatives i no tan especulatives, descobrirem que el problema va estar a punt de solucionar-se durant la dècada passada amb l'assoliment d'una vacuna, però els investigadors americans que se n'ocupaven van haver de desestimar el projecte a la seva fase final per falta de finançament a causa de la poca rendibilitat prevista pels inversors. Si de tot això en podem extreure alguna lectura més o menys clarivident, a banda de memes enginyosos, és que, en general, la inversió en investigació científica és escassa i que, coneixedors de les necessitats poblacionals, els grans laboratoris i principals farmacèutiques subordinen, cada vegada més, la salut als seus beneficis empresarials. I això sense tenir en compte que sobre les tres últimes grans epidèmies que han colpejat amb virulència el planeta, el VIH, l'Ebola i el reggaeton, hi sobrevola el fantasma de l'enginyeria humana. Sí, « vamos a morir todos».
