07 de març de 2020
07.03.2020

Dades que fan pensar

07.03.2020 | 00:12

Superada la inhabilitació, Artur Mas sembla que vol tornar. Potser que recordem algunes de les dades. Va ser responsable de les retallades de l'estat del benestar aquí i a Madrid amb un acord amb el PP (retallades que a Catalunya encara no s'han revertit). Va abraçar l'independentisme després que els manifestants del 15-M encerclessin el Parlament (va haver d'arribar amb helicòpter) i que la manifestació de l'onze de setembre tingués el primer èxit de manifestants i la convertissin en una manifestació independentista. Va anar a les eleccions plebiscitàries del 2015 amagat al quart lloc de la llista (potser per evitar respondre de la seva gestió) encara que deia que seria president si guanyaven cosa que no va passar perquè va fer un pas al costat quan la CUP el va vetar, va dir que no el votaria. Ens va posar de president en Puigdemont i en el seu últim llibre, en què sembla voler reivindicar-se, diu que el va conèixer el dia abans de proposar-lo, un model d'improvisació. Què vol ara? Crec que ningú ho sap del cert, sembla que vol tornar (a on?, per fer què?). La proposta de govern d'ERC i PDeCAT per torns (mig mandat un i mig mandat l'altre) sembla una broma.

El seu successor Puigdemont aquests dies ha protagonitzat un bany de masses a Perpinyà com a primer acte de la seva campanya electoral. Acompanyat pels inefables Comín i Ponsatí (la del farol), ha defensat que tenim la república a tocar, que si som forts vencerem, que ningú ens aturarà i coses per l'estil, cap esment a la realitat, sols mantenir el somni. Es tractava de fidelitzar els seus, desdeny total a la taula de negociació que copresideix el seu vicari amb qui compartia escenari. La campanya del «sit and talk» s'ha demostrat que per Puigdemont i els seus no és més que una mentida més. Es tracta del totalitarisme de sempre, ells i sols ells són Catalunya, els demés som zombis o millor mals catalans (tornant a les arrels pujolistes). Però cal recordar que Puigdemont és l'home de les dretes catalanes, les dretes que sempre ha representat el PDeCAT. Si va entrar al Parlament Europeu acompanyat dels nacionalistes flamencs (companys de grup al Parlament Europeu de Vox), en una de les poques intervencions que ha fet, va defensar el govern de la ultradreta polonesa. Per últim voldria recordar una dada que desqualifica la seva etapa de president. Parla tot el dia de democràcia i ara torna a parlar del referèndum d'autodeterminació però, respectaria el seu resultat? La pregunta ve al cas perquè a les eleccions plebiscitàries del 2015 els independentistes van perdre les eleccions en vots (van perdre el referèndum que està al darrere de tota elecció plebiscitària) però això no els va impedir fer el que van fer la tardor del 2017 sobretot en les sessions parlamentàries del 6-7 de setembre en què de forma no democràtica van pretendre anular la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya que tant ens havia costat consensuar i aprovar democràticament. I ho van fer amb total menyspreu als que havien guanyat el plebiscit i encara avui no els han demanat perdó per haver ignorat el resultat de les urnes que tan reivindiquen (sí han demanat disculpes Carme Forcadell, Santi Vila i Carles Mundó i ho ha insinuat Dolors Bassa).

Canviant de tema, en Casado vol unificar la dreta (defensa el pacte amb Ciutadans per absorbir-lo) per sobre del seu propi partit. A Galicia Núñez Feijóo li planta cara i Rajoy diu que qualsevol govern que necessiti els vots dels extremistes és dolent (carrega contra Sánchez per pactar amb UP però també contra el PP de Casado pels seus pactes amb Vox). Al país Basc, Casado s'ha carregat Alfonso Alonso, un home moderat amic de Feijóo que volia un PP menys dogmàtic i més adaptat al país. M'ha recordat quan Aznar es va carregar en Piqué perquè volia fer un PP a Catalunya més permeable a la catalanitat (carregant-se l'intent de Maragall d'incorporar el PP al consens de l'estatut). Si la defenestració de Piqué va portar el PP a protagonitzar una campanya indigna contra l'Estatut i Catalunya, veurem on porta el retorn d'un Iturgaiz més crispat que mai. Va estrenar-se parlant de govern fascio-comunista per referir-se al primer govern de coalició PSOE-UP i reivindicant els acords amb Vox amb silenci (acord) de Casado.

Iglesias i els d'UP han baixat a l'arena política, han entrat al govern i s'han tornat pragmàtics. Si a les anteriors eleccions van defensar la constitució que havien menyspreat ara acompanyen a la reina i toleren la monarquia. Tenen una feina dura (revertir la situació social) perquè les dades són vergonyants, tant les de persones en risc de pobresa, com les de nens que no mengen, les de dones mortes per violència de gènere o les de la desigualtat galopant. Veurem si són capaços de fer el pas i convertir la protesta en solucions. Les dades i no els gestos o les lleis més o menys progressistes ens diran si han fet la seva feina quan es faci balanç.

Per acabar em referiré a una dada sobre la que crec que cal reflexionar. A les manifestacions de pagesos amb els tractors no hi he vist cap dels milers de treballadors (la majoria immigrants) que són els més explotats del camp. Les dades diuen que la majoria tenen sous de misèria, condicions de treball deplorables i que viuen en llocs que no reuneixen les mínimes condicions. Soc plenament conscient que els que es manifesten tenen raons per fer-ho i que el govern ha de fer (està fent) plans per afrontar els problemes del camp. Però m'agradaria que en els plans que es facin, els que treballen als graons més baixos no quedin, un cop més, marginats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook