07 de març de 2020
07.03.2020

La precarietat té rostre de dona

07.03.2020 | 00:12

Tenim la impressió que el feminisme canvia amb el pas de les dècades però no és així. Les barreres per aconseguir la igualtat real en els diferents àmbits de la vida de les dones continuen sent les mateixes. Se sumen nous desafiaments, perquè el món canvia, però la batalla de fons és essencialment la mateixa. Ho afirmava fa poc Vivian Gornick. Als seus 84 anys ha viscut com a activista del moviment feminista la Segona onada però també el « Me too».

És difícil no donar-li la raó. El que reivindicaven ella i les seves companyes en els anys setanta, però també les obreres tèxtils de Nova York amb la seva vaga del 1908 no era molt diferent de les qüestions que ens continuen preocupant avui dia: igualtat salarial, jornades de treball raonables, coresponsabilitat familiar.

Milions de dones arreu del món sortirem als carrers demà diumenge per reivindicar la necessitat d'avançar en la igualtat i la fi de les discriminacions i les violències que pateixen les dones i les nenes pel simple fet de ser-ho. El 8 de març és un dia en què fem palès que encara que estem al segle XXI la discriminació al món de la feina i la càrrega que representen les cures i la criança dels infants segueix recaient en nosaltres, una cosa que ens fa més pobres i més vulnerables. Com deia el lema del 8 de març fa dos anys, les dones permetem que es mogui el món. Però no se'ns paga per fer-ho.

En els últims deu anys, la bretxa salarial a Catalunya s'ha mantingut entre el 23% i el 24% amb un ritme de reducció tan petit que de mantenir-se, trigarà 350 anys a erradicar-se. Les dones estan més ben formades però pateixen més atur i més precarietat laboral. El 74% dels contractes a temps parcial corresponen a dones que conformen també el gruix de les persones que cobren menys de 1.000 euros al mes: són 7 de cada 10. La majoria treballa en els sectors pitjor remunerats. El 84% són cambreres, dependentes, administratives o treballen en el servei domèstic. Si la bretxa salarial és del 23%, en aquestes ocupacions puja fins a nivells que fluctuen entre el 30% i el 40%.

La precarietat laboral té rostre de dona. Els salaris baixos tenen rostre de dona. Què estem fent?

Sabem que el 88% de la mà d'obra en el sector domèstic són dones, moltes d'elles immigrants que treballen sense cotitzar a la Seguretat Social i per sous que en alguns casos no superen els 343 euros. El novembre passat, el Sistema de Seguretat Social d'Empleades de la Llar a Catalunya n'havia comptabilitzat una mica més de 60.000 però podrien ser unes 200.000 si fem cas a l'OIT, ja que la majoria roman en l'economia submergida.

Malgrat que la Inspecció de Treball a Catalunya té gairebé competències plenes, de les últimes Memòries es desprèn que no es va fer cap actuació referida a les empleades de la llar en tot el període cobert. No consta, si més no, que s'hagi sol·licitat una sola vegada als jutjats socials l'autorització prèvia per entrar a un domicili en els casos d'empleades de la llar.

Tampoc s'ha fet res per tirar endavant el Pacte nacional per la lluita efectiva contra la desigualtat retributiva i la feminització de la pobresa que contemplava el Pla de Govern d'aquesta legislatura ni el Pla biennal per incentivar l'ocupació estable i de qualitat. Els pressupostos per a polítiques de dones i lluita contra la violència masclista són totalment insuficients i ho segueixen sent en el projecte de pressupostos per al 2020.

Necessitem canviar el marc mental de les nostres institucions per posar-les a l'alçada de les demandes del carrer. Necessitem un govern que prioritzi la lluita per la igualtat més enllà de les declaracions de bones intencions del 8 de març.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook