De tard en lluny col·laboro en el programa Crims de la ràdio nacional de Catalunya. Carles Porta n'és el factòtum i compta amb un gran equip. Trien casos, els expliquen i els analitzen, i de retruc reflexionen sobre el fet criminal, la insània, la brutalitat, històries esgarrifoses que compten amb una audiència fenomenal. Carles Porta i els seus també enraonen sobre l'ofici, la crònica de successos, una mena de true crime a la catalana. La feina dels periodistes que s'hi dediquen, la psicologia dels criminals, la policia, els jutges, l'antropologia del fet de matar, diversos punts de vista i aproximacions al delicte, és un programa complet.

Ara Crims ha fet el salt a la televisió i els índexs d'audiència han assolit xifres extraordinàries. La crònica negra, els fets luctuosos, sembla ser que les històries que se'n diuen basades en fets reals ens posen la pell de gallina i de retruc ens enganxen a la pantalla. Segrestos, violacions, suborns, assassinats, robatoris i falsificacions, conductes estrambòtiques, situacions inversemblants, sexe, psicòpates, el sistema penitenciari, bojos i veritables monstres, la galeria és infinita i tothom es fa la mateixes preguntes: per què som així i què s'hi pot fer?

La primera constatació és que Crims ens para un mirall. Ens ve a dir que el mal ens espera sota cada pedra, o dins nostre, a la família, entre els veïns. Fent la funció d'un avís, certament terrible, ens diu que demà ens pot tocar a nosaltres o que podem ser nosaltres els criminals. La segona constatació és que Crims ens diu també el contrari: benvolgut espectador, tot això que t'explicarem passa als altres, ha passat als altres, estigues tranquil. I aquest doble missatge és l'ànima del true crime. Per això ens agraden les novel·les del gènere, o les notícies d'aquesta corda, perquè ens posen la por al cos però en un entorn controlat, allunyat de nosaltres.

Crims ha rebut crítiques. La més habitual és que estén la por. Però és una por pedagògica, com la que els pares inoculen als fills perquè vagin amb compte. Ja és trist, haver d'encomanar la por a un fill precisament per prevenir-lo abans no li passi res, però el mecanisme és més vell que els camins. Una altra crítica habitual és que Crims fa mal a les víctimes i als familiars de les víctimes, perquè de vegades remena casos prou recents i coneguts. I això és veritat. Tanmateix, el mal és previ al programa, primer, i segon, el país és petit. Un programa semblant en un país més gran no es veuria tant des d'aquest punt de vista. Per no dir que aquesta mena de casos les comunitats sempre els han guardat a tall d'exemple. Monstres i drames que es col·leccionen a la manera d'un preventiu general. El mal en nòmina, recordat entre tots, per no parar de construir un món millor, amb l'esperança d'erradicar-lo d'una vegada per totes. El mal mirat de cara, perquè més llum és menys impunitat.