08 de març de 2020
08.03.2020
Diari de Girona

ELS QUE NO HI EREN

08.03.2020 | 00:41
ELS QUE NO HI EREN

Hi ha imatges impactants, que valen més que mil paraules. Però, a vegades, per molt que siguin impactants, poden no ser el reflex de la realitat que, normalment, sempre és més complexa, més matisada i que requereix una anàlisi més profunda.
Passada la ressaca, l'acte de Perpinyà del dissabte passat va ser, sens dubte, un bany de masses del president Puigdemont, a qui no es pot negar la seva capacitat de mantenir mobilitzada molta gent i un lideratge potent. Tampoc cal menystenir que aquesta mobilització de tants i tants independentistes ha comptat amb la inestimable col·laboració d'una estratègia judicial espanyola que s'ha demostrat errònia i, en alguns casos, regida per la mala fe, la bilis i un excés de testosterona. Aquesta estratègia barroera ha portat molta gent de bona fe a sentir-se amb l'orgull col·lectiu ferit i a veure en el president Puigdemont un símbol de la resistència catalana.
Però ja ho escrivia Bertolt Brecht a La vida de Galileo: «Dissortat el poble que necessita herois!». També hi ha moltes catalanes i catalans que, malgrat els despropòsits judicials, no es van sentir interpel·lats pel que es va dir a l'acte de Perpinyà. Tanmateix és gent que, a la vegada, segueixen volent el més ampli autogovern per a Catalunya, que creuen que, efectivament, Catalunya és una nació, que té el dret a decidir i que, inclús desitgen, legítimament, la independència. Gent que havia anat a les grans manifestacions dels 11-S i inclús a defensar els col·legis i votar l'1-O.
El procés s'ha emportat per endavant líders polítics amb penes molt dures i desproporcionades de presó i a l'exili, amb circumstàncies personals lamentables, ha posat en risc patrimonis personals de gent de bé que ha defensat els interessos del país però també, cal dir-ho, ens ha portat a situacions de bloqueig institucional, legislatiu, competencial i financer.
Tanmateix, dins el sobiranisme s'ha avançat i molt. S'ha normalitzat la idea que, tard o d'hora, Catalunya haurà de decidir sobre aquesta qüestió de forma madura i democràtica. No és una qüestió menor, però ara és l'hora? Crec que encara no.
Les autocrítiques ja s'han començat a fer. Cert que s'han fet només per la banda catalana i poc a la banda de l'Estat, que, efectivament, també ha comès errors colossals. Però cal que hi hagi una majoria més àmplia i, sobretot, un «mentrestant». S'ha de mirar el futur. Com escrivia Martí i Pol: «I som on som; més val saber-ho i dir-ho...».
I on som? Som en el moment de reconstruir i de sumar. De reprendre les nostres institucions i governar bé. De traslladar a tot el país que, des del catalanisme, es governa per a tothom, de forma solvent, rigorosa, eficaç, seriosa. Cal fer caure el mite i demostrar que és perfectament compatible la reivindicació dels nostres drets i llibertats i la denúncia d'injustícies amb prioritzar la mirada cap al futur del país. Tenir un model econòmic per a les nostres empreses, donar resposta al nostre model sanitari i educatiu fonamental pel dia de demà i que s'està quedant obsolet; aixecar la bandera de la sostenibilitat i l'emergència climàtica; captar i retenir el talent a Catalunya, ajudar les empreses a innovar i ser competitives, definir les prioritats en infraestructures, etc.
Ara bé, si l'objectiu és la independència per vies democràtiques i pacífiques, ens hem de plantejar si l'estratègia més eficaç és fer aquelarres de convençuts cridant a fer «places Urquinaones» i preparar-nos permanentment «per la lluita definitiva» o bé la de la moderació i el bon govern. Sincerament, jo crec que la segona opció és la millor. L'alternativa ens porta, inevitablement, a un carreró sense sortida i imprevisible i el país ja té prou herois caiguts i fa massa temps que està perdut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook