Es diria que el 2020 sembla cridat a reconfigurar el planeta. De l'alerta climàtica a l'eclosió definitiva del feminisme, de la pressió migratòria al Brexit, el cúmul de pressions que pateixen les plaques tectòniques de la societat amenaça de provocar efectes sísmics. En aquest sentit, l'aparició del coronavirus -un patogen d'origen animal encara desconegut en molts dels seus aspectes- actua com una turbina d'acceleració amb derivacions imprevisibles. Mentre la Xina sembla que comença a controlar la malaltia -sorprenen les mesures que s'han pres, monitoritzades en tot moment pel big data i la intel·ligència artificial-, l'evolució del contagi a Europa i als Estats Units anuncia ja un salt considerable en les repercussions de virus. No només en la salut, sinó en l'economia -un doble xoc d'oferta i de demanda- i qui sap si també en la política i la societat. El cas Trump, per exemple. O, el que és el mateix, les eleccions presidencials previstes per al novembre. Fins avui, Trump passava per ser el favorit absolut en la cursa a la Casa Blanca. Comptava amb l'ocupació i les borses a favor; comptava amb la tradició, que sol garantir dos mandats per a la majoria de presidents, i amb la polarització interna dels demòcrates davant l'absència d'un candidat atractiu. Aquests vents de cua, però, cal posar-los en dubte al tenor del progrés del Covid-19. No només per la malaltia en si, sinó pels greus errors que ha comès el seu govern des de l'inici de l'epidèmia. A dia d'avui, segurament el virus portarà setmanes circulant pel país sense que s'hagin pres les mesures de contenció adequades i minimitzant els riscos d'una manera imprudent. Potser ara ja sigui massa tard.
Un cop més, Europa arriba al moment decisiu poc preparada. A més amb una altra crisi migratòria a la seva frontera grega i del gir populista en molts països de l'eurozona, el cigne negre asiàtic ens sorprèn amb el peu canviat i sense gaire marge de maniobra. El Regne Unit s'acomiada, Merkel també; França enllaça una vaga amb una altra i Espanya cau presa de les seves malalties seculars. Per tot això, la UE es troba en una posició estratègica encara més feble que el 2008. No només els marges fiscals i monetaris són menors, sinó que el clima polític i social ha empitjorat notablement. La manca d'una orientació clara comença a ser percebuda amb claredat per un gran nombre de ciutadans. I el qüestionament de les institucions liberals constitueix un escenari ideal per als extremismes -aquesta altra pandèmia.
Portem des de 2008 enganxant una crisi sistèmica després d'una altra, la qual cosa ha conduït a un estrany escapisme que defuig tot contacte amb la realitat. Mentrestant, la superposició de diferents focus de tensió va traient a la llum les fallades del sistema, els seus punts febles. L'ocupació no arrenca, la fractura social s'incrementa, les institucions es burocratitzen, la classe política claudica davant els discursos demagògics i el desig d'un poder sobirà fort s'afirma entre els desfavorits. 2020 és un any clau, no sabem si el pròleg o la conclusió d'una època. Potser les dues coses. El pànic causat pel Covid-19 passarà i l'economia s'estabilitzarà amb les injeccions monetàries dels bancs centrals. Però la fragilitat de la Unió va creixent davant la falta d'un projecte comú. Aquesta és una de les conclusions més tristes de l'època que vivim.
