09 de març de 2020
09.03.2020

Confiances i desconfiances

09.03.2020 | 06:00

Mentre el coronavirus començava a fer de les seves fora de la Xina, voldria recordar quatre fets viscuts aquests darrers temps que ens han de fer reflexionar. El passat 13-II, la gran sala del TEDH d'Estrasburg corregí una primera sentència assegurant que les devolucions en calent de dos immigrants subsaharians que van saltar la tanca de Melilla el 13-VIII-2014 no va violar la prohibició de fer expulsions col·lectives de la Convenció Europea de Drets Humans ni tampoc l'art. 13 sobre el dret a un recurs efectiu. L'Espanya de Rajoy respirava tranquil·la. Segons el Tribunal, els demandants es van posar ells mateixos en una situació il·legal. Ergo, si entres il·legalment, la teva expulsió no pot ser il·legal. Segons el Tribunal, els immigrants, pel sol fet d'entrar il·legalment, perdien el dret al principi de no devolució. Se'ls podia expulsar sense cap garantia. Se'ls aplicava el dret penal de l'enemic (i, aquí, ja n'hem parlat): no hi ha cap mena de garanties per als pàries del món. I jo demano al TEDH, podien entrar d'alguna altra manera que no fos il·legal? L'ACNUR i la Comissió de DDHH del Consell d'Europa diuen que no; segons l'advocat de l'Estat es veu que ho podrien haver fet pel pas de Beni Ensar o mitjançant els consolats. Em poso a riure o ploro? Però no havíem quedat que el dret a la lliure circulació era un dels Drets Humans? La mobilitat és per als rics. El 1989 hi havia al món 16 tanques frontereres a més del Mur de Berlín, que impedia sortir i va caure aquell any; ara n'hi ha 65 que no permeten entrar. El TEDH, en el fons, es posa en línia amb la UE, que paga milions a Turquia perquè contingui l'allau dels migrants i els governs europeus miren a una altra banda amb aquesta llufa de la indignitat penjada a l'esquena. Sempre és més fàcil prohibir que atendre les persones; i veurem quina cara posarem vist que Turquia s'està cansant de fer de mur de contenció. No deixa de ser paradoxal que en un món globalitzat els diners circulin sense obstacles (les mercaderies també, llevat de la barrera dels aranzels) i les persones trobin impediments, encara que fugin de la misèria, de l'opressió o de la guerra. Als governs els fa por la por dels ciutadans. I el TEDH els dona un cop de mà? Hem de confiar que aquest tribunal entengui el procés català i faci un toc d'atenció als jutges espanyols o somniem truites?
Segon tema. Trump a l'Índia amb bany de masses el passat dia 24 a Ahmedabad (oest), i disturbis a Nova Delhi amb morts inclosos. Hi ha visionaris epidèrmics o cretins barbamecs que van escampar per les xarxes que Trump lluïa corbata groga com un gest pro-procés català. Cal recordar que, el passat juny, els EUA i l'Índia van xocar per la imposició d'aranzels: EUA retirà el país asiàtic del Sistema Generalitzat de Peferències (SGP). I que la llei de la ciutadania del primer ministre ultranacionalista Narenda Modi aprovada al Parlament preveu donar la ciutadania a milers de migrants perseguits per motius religiosos en països veïns, excepte en el cas dels musulmans, també preocupava l'administració nord-americana. I és que l'oposició argumentava que així s'acabava amb la laïcitat del país. De nou, em poso a riure o a plorar? Pitjor: al matí Trump visità l'ashram Sabarmati, on va viure Mahatma (gran ànima) Gandhi, el líder de la no-violència. A la tarda anuncià la venda a l'Índia d'helicòpters de guerra avançats i altre material militar per valor de 3.000 milions de dòlars. En un país en què l'índex estatal de la fam va del 13% al 30% i en què un 60% de nens estan desnodrits! Trump va voler tallar les desconfiances de bona part dels ciutadans confessant que Modi era molt dur de negociar.
Tercer tema. La taula de negociació entre representants del Govern central i càrrecs i cappares del Govern català el passat 26-II. El sit and talk encarnat a la fi. Amb confiances i desconfiances per ambdues bandes. Mai Catalunya havia fet seure un Govern espanyol. Per això hi ha qui arrufa el nas. Portarà enlloc si ningú està disposat a cedir? De moment, ha dut a reunir-se un cop al mes. Pedro Sánchez vol gua­nyar temps al temps. Sap que tot el que podíem oferir abans de posar-nos a negociar ja ens ho han pres anticipadament. I la situació agafa amb els papers canviats JxCat, que l'octubre del 2017 volia eleccions i proclamà la DUI, i ERC, que aleshores insistí amb la DUI, quan volia eleccions per confrontar-se. Ara, JxCat està per la quimera republicana i ERC pel possibilisme fet realitat. I molts recels de fora, tant de la dreta carpetovetònica com del catalanisme del morro fort. Entre aquests segons, els que proclamen que el diàleg és «una enganyifa». (Però no havíem quedat que mai no ens aixecaríem de la cadira, si a l'altra banda hi havia interlocutor?) Entre els primers, Aznar i González, que es trobaren l'endemà en un debat sobre «Repensar España» del Congreso Nacional de la Sociedad Civil de Madrid. Per a Aznar l'«aula» era devastadora; per a Gonzàlez, una simple performance de les futures eleccions catalanes, perquè «qualsevol amnistia o gràcia amb els presos o exiliats el tindrien a ell fent campanya en contra» (textual). Dos negociadors amb etarres i dos presidents que van servir-se de l'amnistia fiscal (i d'altra mena) sense cap escrúpol... Sort que ja no els fa cas ningú.
Darrer tema. El bany de masses de Puigdemont al Parc de les Exposicions de Perpinyà el dissabte 29-II per consolidar el Consell per la República. Una concentració que feia arrufar el nas a gent d'ERC perquè consideraven l'acte massa electoralista. Confiances i desconfiances, novament. I, al fons, la figura d'Artur Mas, amb la inhabilitació vençuda i un advertiment assenyat: rere les properes eleccions, que el Consell per la República i les entitats sobiranistes liderin i treballin pel procés republicà, però el govern que surti a la Generalitat, que governi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit