Mai se li podrà perdonar al coronavirus que hagi descobert a mitja humanitat el plaer de no viatjar. El secret més ben guardat de la contemporaneïtat consistia a mantenir ininterrompudament milions de persones dansant pels aires, per guanyar una mica d'oxigen a terra. Aquest alleujament literalment passatger s'ha ensorrat. Els turistes que han suportat durant dècades l'enllaunat en avions i un tracte digne de la ramaderia reneguen de la seva acreditada docilitat sota la influència d'una adolescent sueca i d'un virus.

Què es va fer dels manuals destinats a avaluar la hipòtesi d'una bomba nuclear en mans d'Isis, dels productors de Hollywood reunits per George Bush per predir el nou 11-S? Els superforecasters o superpronosticadors de plagues havien situat el terrorisme possiblement atòmic en el cim de les seves preocupacions, per acabar ensopegant amb les ziga-zagues capritxoses d'un microbi.

Només falta determinar si per al turisme ha estat més perjudicial el Covid-19 o Greta Thunberg (marca registrada), la culpabilitat es dirimeix entre un ésser inexpressiu i un virus. La preocupació va germinar amb l'activista sueca que va apadrinar el concepte de «la vergonya de volar». No obstant això, ningú amb seny prescindeix dels avions per sotmetre's a un mes de sotsobra marejant en un catamarà que creua l'Atlàntic.

També influeix l'atonia dels experts, amb solucions que poden resumir-se en el fet que la Natura ha de seguir el seu curs, un dictamen que es remunta als metges medievals. Els turistes ara forçosos no són només presumptes víctimes del contagi, sinó també els principals transmissors. Ja no es conformen amb portar als seus països d'origen uns vídeos infames de nul seguiment, per fi han aconseguit un producte viral.

Sloterdijk o Zizek determinarien que el viatge de masses juga davant l'epidèmia el mateix paper que el sexe de masses a la sida. Al marge de consideracions esotèriques, la fredor numèrica recorda que l'Organització Mundial de Turisme es vantava d'atorgar la felicitat a 1.500 milions de viatgers de plaer cada any, amb clara tendència a l'alça. Doncs bé, previsions amb marca científica avalen el contagi del coronavirus a quantitats d'éssers humans que multipliquen aquesta fita miliardària. Sorprèn que professionals de la medicina siguin els encarregats de sufocar el pànic de la població profana, al mateix temps que els mateixos metges han estat els primers a restringir qualsevol convocatòria col·lectiva lligada a la seva activitat. I per motius obvis, donat l'elevat potencial de contagi entre professionals sanitaris ja confirmat a la Xina, Regne Unit o Espanya.

Els entusiastes del plaer de no viatjar van advertir les primeres ombres després del confinament de cinquanta milions de persones a la Xina. Es tracta possiblement de la major prohibició de volar mai duta a terme des dels començaments de l'aviació. I no obstant això, els ciutadans aquarterats comentaven que havien descobert plaers inèdits. Es felicitaven pel temps disfrutat sense presses al costat de la seva família. Si bé els informes xinesos van detectar un increment de les disputes conjugals per culpa de la convivència imposada, també el turisme funciona com un accelerador de divorcis.

L'exuberància italiana va concedir un èmfasi addicional a l'acabat de descobrir plaer de no viatjar. En una altra prova del triomf de la globalització, també els llombards tancats als seus domicilis li trobaven avantatges inesperats al sedentarisme inspirat pel coronavirus. Els reticents a l'estabulació aèria es creien dipositaris d'una saviesa minoritària, que ara es divulgava sense fre. Va fracassar fins i tot l'intent patronal que els dies de quarantena no comptabilitzaren com a baixa laboral, la qual cosa hagués fomentat la picaresca evasora. I el pitjor estava per arribar.

Gegants transnacionals com JP Morgan, el major banc nord-americà, van llançar un memoràndum als seus executius «restringint tots els viatges internacionals a desplaçaments essencials». Amb 257.000 empleats repartits pel planeta, la mera pretensió de limitar l'avidesa tentacular de la institució financera constitueix una provocació per als no viatgers. I encara que el coronavirus no és classista en el seu atac aeri indiscriminat, els seus efectes poden orientar-se a un bon preu. Per exemple, s'ha disparat el lloguer de reactors privats, o d'aparells de grans dimensions contractats per col·lectius que volen conèixer a cadascun dels passatgers. El repunt no és tranquil·litzador. Els infectats pel virus del plaer de no viatjar mai tornaran a pujar al poltre de tortura anomenat avió.