10 de març de 2020
10.03.2020

Orfes de centre polític

10.03.2020 | 00:03

Inés Arrimadas s'ha consolidat com a presidenta de Ciutadans a Espanya. La seva estratègia de pactes preelectorals amb el PP fa pensar que els taronges abandonen l'espai del centre polític per tal de ser acollits a la casa gran de la dreta estatal.

A Euskadi la coalició PP-Cs, segons les enquestes, aconseguirà un resultat modest i perdrà una bona colla d'escons. Pablo Casado ha fet esforços perquè els acords que pretén Arrimadas es traslladin arreu en unes eleccions generals. En aquest sentit es veié obligat a sacrificar Alfonso Alonso per substituir-lo per Carlos Iturgáiz. En altres paraules, es renunciava a la moderació, als possibles acords, al diàleg per tal de fer una aposta per uns missatges rancis i casposos que ens traslladen a l'època del terrorisme d'ETA en els carrers i places del País Basc. I si això no fos poc, ara el candidat es dedica a fer cants de sirena a Vox.

A Galicia Núñez Feijóo no ha volgut saber res de coalicions, es presenta sol, tot intentant renovar la majoria absoluta. És un home que s'embolica amb la bandera gallega per la qual cosa no li van bé els discursos abrandats que caracteritza la dreta. Rep vots conservadors, de centre i d'alguns procedents de l'esquerra, perquè sap enviar el missatge galleguista on la gran majoria de ciutadans s'identifiquen. És per això que en els seus mítings no hi ha ni un detall del PP. I a la campanya no s'hi veuran ni Aznar, ni Cayetana Álvarez de Toledo ni cap dels fanàtics líders populars que ja tindran feina a Euskadi. Davant d'aquest posicionament de Feijóo, Ciutadans s'ha vist obligat a presentar unes llistes sense cap possibilitat d'optar a un escó al Parlament gallec.

A Catalunya Casado i Arrimadas també volen un acord. Però s'han enrocat en un posicionament que no els porta enlloc. La victòria dels taronges a les darreres eleccions autonòmiques no ha servit de res. Han tensat la corda de la mateixa manera que ho fan els independentistes i les seves polítiques no han millorat la vida dels catalans. S'han perdut en un ball de bastons que no aporta res de positiu. Apostaran per Lorena Roldán, que cada vegada que parla perd vots a gavadals, i el PP s'hi sumarà atès que la seva crisi a casa nostra és tan profunda que no té candidats ni implantació territorial. El PP i Cs són només maquinàries electorals que van a remolc del partit en l'àmbit espanyol. El seu pas pel Parlament de Catalunya ha estat del tot decebedor i la seva presència es limita a l'àrea metropolitana de Barcelona i a algunes poblacions grans.

Pablo Casado ha renunciat al centre polític i intenta esgarrapar simpatitzants de la ultradreta. No vol lluitar per una franja de vots que resten orfes. La gent de Vox eren majoritàriament militants del PP, però almenys durant un temps no tornaran. Els conservadors si s'han de repartir els vots amb Abascal tenen un sostre molt fràgil i difícilment aconseguiran l'objetiu de poder governar en solitari en un futur. I l'aportació de Ciutadans en el camp electoral és mínima. Avui és un partit que només té l'objectiu d'aixoplugar-se sota el paraigües del PP, com fa molts anys ja van fer Óscar Alzaga i José Antonio Segurado.

Al llarg d'uns mesos molts electors es pensaven que Cs representaria el centre. Però hi va renunciar. Una formació d'aquestes característiques ha de poder pactar a la dreta i a l'esquerra, però quan es decanta només per la dreta generalment desapareix del mapa polític. Ja han existit altres experiments d'aquestes característiques i sempre han acabat ensorrant-se.

A Catalunya sembla que hi ha algun moviment que podria representar una opció moderada, capaç de defensar les bases d'un partit de caire liberal. Avui més que mai es necessita sortir dels radicalismes i apostar pel diàleg i els acords entre posicions diferenciades. Els centristes han desaparegut del PP, i el PSOE ha de competir amb els populismes d'Unides Podem, per la qual cosa tampoc no hi pensen. Malauradament no sembla que en els propers mesos surti alguna plataforma capaç de defensar la moderació, com fan Feijóo o Urkullu, per exemple.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook