Els reis, com els Sants Pares, no tenen a veure amb els homes sinó amb Déu. És estúpid jutjar els monarques amb criteris terrenals. La monarquia és un do, una encarnació divina; ni és democràtica ni està subjecta a les lleis que els homes ens hem donat, ni queda totalment al nostre abast comprendre la seva última profunditat, el seu veritable significat. Un rei és el seu poble, però representa Déu. Un rei no necessita aprendre idiomes perquè la seva llengua és l'eternitat i és la nostra tasca de mortals mirar amb devoció de traduir-lo, de desxifrar-lo, tot i saber que l'exercici no podrà mai lliurar-se de la nostra natural imperfecció. L'únic error que va cometre el rei Joan Carles fou disculpar-se a la sortida de l'hospital. Tota la resta fou tradició: els reis asseguren el seu patrimoni, jeuen i cacen. Així ha estat sempre, i així ha de ser. Jo puc entendre els atacs dels republicans, precisament per la compassió que sento per la seva ànima tan poc treballada. Però és un drama que els que tan monàrquics es reclamen pretenguin fer-se les íntegres amb els seus hipòcrites retrets. La defensa d'un rei no pot dependre de les circumstàncies: ni d'una opinió ni d'una comissió ni d'un elefant. A un rei se'l defensa amb el furor dels segles, amb les catedrals, amb la sang vessada en les batalles guanyades que van fundar les nacions i van dibuixar els mapes; i si és poc sòlid perdre la Fe davant les victòries del Mal o els accidents de trànsit, no és seriós posar-se a enredar amb les xafarderies d'una que, perquè va empatar durant un quart d'hora amb un tipus amb castell, va de princesa però tothom sap que no és més que una fulana. Els reis sempre han disparat i sempre han tingut fulanes. Des de quan ens estranya? Un rei és un raig de llum que travessa la Història. Un rei és el vincle més atàvic entre l'home i la Creació, el fil d'or del Misteri a la Terra, i és el deure dels seus súbdits respectar-lo, obeir-lo i custodiar-lo fins que Déu torni a voler-lo a la seva falda. Els atacs que està rebent, sobretot per part dels qui més haurien de ser els seus soldats, són indignes rendicions, vulgars formes d'afectació igualitària, de depriment correcció política, de lleixa de supermercat. Exigir-li exemplaritat a un rei és rebaixar-lo a esportista o a secretària. Els reis no han de donar exemple sinó presència, permanència, esplendor i una hereva si pot ser tan elegant i bonica com la nostra princesa Elionor.
