11 de març de 2020
11.03.2020

Els cafès perduts

11.03.2020 | 00:31

Hi va haver un temps no gaire llunyà, però que la immediatesa fa concebre com a molt remot, en què hi havia un cert marge per no refiar-ho tot a l'agenda. Eren aquells dies en què els nostres horaris lectius, per atropellats que fossin, et permetien incloure petites porcions de vida social. No dedicaves temps a la virtualitat, ni et semblava que la teva existència estava programada per un rellotger invisible. Podies anar pel carrer i si et trobaves un conegut o coneguda podies decidir que hi anaves a fer un cafè per poder parlar sense estar a peu dret, per poder fruir dels capricis de l'atzar sense haver de patir pel següent destí. Les coses anaven de pressa, ja fa temps que hi van, però també et semblava que podies improvisar durant el trànsit, perquè al final depenia de tu en bona part dels casos. Aquests cafès s'han perdut. No el fet de fer-los, sinó el fet de no programar-los. Sense voler-ho, víctimes de la tendència col·lectiva a adotzenar els dies i sotmetre'ns a les deficiències de la conciliació, ja no proposem cafès en moments imprevistos. Els apuntem, preferiblement al mòbil, perquè hi ha el risc d'oblidar-los, perquè sabem que si no són a l'agenda no es produiran. Hem descartat la possibilitat de fer-los en un gest de rebel·lia o improvisació, perquè això alteraria una estructura horària absolutament inamovible en què actuem amb l'obstinació d'un autòmat. Imagina't, aturar el camí, saltar-te la guia, trencar el programa. Sospirem només pensar-hi perquè hem acabat creient que aquest tipus de decisions no tenen cabuda en un món tan atrafegat, i no ens adonem (o no volem adonar-nos) que si els planifiquem perden part de la seva màgia. Una de les virtuts d'aquests cafès sense lògica horària era la seva sensació de llibertat, ens forçaven a una interlocució honesta i erràtica. Per això és en l'atzar, en allò no previst, on trobem algunes grans veritats, perquè les persones que hi projectem són les que no tenen temps per rumiar un relat. Aquest hi emergeix de forma espontània, fent-nos més transparents i reals. L'excés d'agenda, en canvi, ens fa preventius, calculadors. Sabem on hem d'anar i amb qui, i inevitablement pensem en el com i el què. Hem de retrobar-nos amb els cafès inesperats, encara que siguin de deu minuts: representen aquell espai en què ja no tenim temps de posar-nos la màscara i ens mostrem tal com som, i no com creiem que se'ns ha de veure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook