Mai hem assistit a una dissonància tan gran entre les paraules i els fets. Parlo del coronavirus. D'una banda, les crides contínues a la tranquil·litat dels governs i professionals de la salut, els quals incideixen en l'escassa mortalitat d'un virus que, en la majoria de casos, cursa més o menys com un refredat o una grip. D'una altra, es prenen mesures extraordinàries, d'una magnitud desconeguda en el passat recent.

A qui creure? Hem de confiar en la paraula dels governs i de les organitzacions internacionals o en la sorprenent radicalitat de les decisions? Com explicar que, amb tot just quinze casos confirmats, Suïssa hagi prohibit els esdeveniments que reuneixin més de cent persones? Com interpretar que al Japó, amb menys d'un miler d'infectats, se suspenguin les classes fins a la segona setmana d'abril, amb els enormes problemes organitzatius que això suposa per a les famílies? Per què multinacionals automobilístiques com Hyundai opten per tancar algunes de les seves fàbriques? Per què a la Xina tapien l'entrada de les finques de pisos on hi ha afectats? Les imatges que arriben dels satèl·lits de la NASA ens mostren una caiguda abrupta dels nivells de contaminació. Les vendes de cotxes han caigut un 92% a la Xina durant aquest últim mes. Cap grip provoca tal col·lapse en una societat moderna.

Què passa llavors? Qui té raó? Segurament tots dos, encara que difereixi de la perspectiva d'uns i altres. La clau, però, no és tant biomèdica com estadística. Un virus altament contagiós -semblant a la grip- i majorment innocu, però que requereix hospitalització en un quinze per cent dels casos, pot esdevenir un problema extremadament seriós. Fem números: l'any passat hi va haver a Espanya una mica menys de sis-cents mil casos oficials de grip. Un quinze per cent de complicacions severes suposaria prop de cent mil ingressos hospitalaris: el malson de qualsevol sistema de salut. Les xifres nord-americanes ofereixen una proporció encara més preocupant: trenta-cinc milions de grips el 2018 -segons les dades oficials de la CDC- implicarien cinc milions d'ingressos. Podria afrontar-ho la seva xarxa hospitalària? I l'espanyola?

Estic convençut que sí, perquè en cap cas un país desenvolupat tolerarà una crisi humanitària d'aquest nivell, la qual cosa explicaria que els governs estiguin prenent mesures de contenció tan dures. El revers immediat és un refredament accelerat de l'economia. Totes les alarmes han saltat en sectors com el turisme, l'automoció, el comerç i, en general, aquells que obeeixen un comportament cíclic. Els bancs centrals es veuran obligats a actuar de forma coordinada, dotant de liquiditat el sistema, baixant els tipus d'interès i qui sap si fins i tot comprant directament accions borsàries. La FED, dilluns passat, va injectar 33.000 milions de dòlars per impulsar la recuperació de les borses. Mentrestant, la contenció -la caiguda de nous casos resulta ja evident a la Xina- ens permet guanyar temps per conèixer millor el virus, avançar en els tractaments, controlar el flux d'infeccions i confiar que remeti amb la pujada de temperatures.

Però del que no hi ha ja cap dubte és que el món ha canviat en poques setmanes. La fragilitat de la xarxa de subministraments i els riscos de la globalització són ara més evidents. I els governs han de prendre noves mesures, tant preventives com econòmiques, un cop passi aquest temporal.