Ja tenim mesures mai vistes: tota Itàlia restringida de moviments, els col·legis i universitats tancats físicament a Madrid. I ciutats en quarantena com Vitòria, partits de la Champions i Lliga jugats a porta tancada. La borsa mundial, moguda per inversors especuladors potentíssims, que venen per recomprar després, ha viscut dues sessions comparables a la caiguda provocada per la votació del Brexit. Com diuen en castellà, « ni los más viejos del lugar» recorden unes pèrdues tan brutals.

El coronavirus, per damunt de la seva facilitat pel contagi, i la mortaldat en persones d'edat avançada, és el primer gran xoc dels mercats globals. Les empreses cerquen proveïdors propers en el territori. És a dir, trobem un tancament obligat de fronteres. I repercuteix negativament en un sector vital per nosaltres: el turisme. Quina pèrdua en les reserves hoteleres tindrem en la Setmana Santa? Resistirà el sector; i els llocs de treball? Ja saben que és l'inici de la temporada pel mercat hoteler, càmpings i el lloguer d'apartaments. Ens juguem el 70% dels ingressos d'una de les fonts de riquesa més importants per nosaltres. L'evolució del coronavirus a països com Alemanya, França, Gran Bretanya i zones com el Benelux és clau per resistir. Perquè se'n facin una idea, davant la situació alarmant de l'epidèmia a Itàlia, es calculava que Espanya podia rebre dos milions de turistes més en poc temps. Avui la situació és més incerta per a nosaltres. I el turisme està tocat a escala mundial.

Com podem compaginar treballar, fins i tot des de casa, quan això és possible, amb tenir cura dels fills sense col·legi, quan ja estan recomanant que els avis no se n'ocupin? Per experiències anteriors, sabem que com a societat ens costarà molt aprendre d'aquesta gran crisi global, que és el primer gran avís d'algunes conseqüències negatives de la globalització, com el canvi climàtic accelerat. Com tantes vegades a la vida, esperem que el bon temps escampi el virus que ens amenaça, i que les ganes de viure i gaudir de l'ésser humà dominin la por que s'encomana i és completament irracional. Perquè patim més per les persones que estimem que per nosaltres mateixos. I perquè no ens mereixem viure amb por.