Julio Cortázar en un llibre formidable, Viaje alrededor de una mesa, planteja el paper de l'intel·lectual i la política. Una obra que també ajuda a entendre la personalitat laberíntica de l'autor. Bé, he manllevat d'un escriptor admirable el títol de l'article per presentar el que passa entre els viatgers que volten a l'entorn d'una taula de negociació al Palau de La Moncloa.
A Madrid hi ha una taula màgica que ha de resoldre l'anomenat conflicte polític català. És la millor taula que s'ha trobat per fer el sit and talk (asseiem-nos i parlem). Els dos partits secessionistes catalans exigien que el Govern de Madrid se sotmetés a un sit and talk i Pedro Sánchez i Pablo Iglesias també ho volien. Només sento a parlar de la taula que hi ha a Madrid. Els tertulians habituals de la Tv3 es refereixen a la taula per economitzar mots i simplificar-ho a la mínima expressió i el televident suposa que al·ludeixen a la negociació entre el Govern de La Moncloa i el de la Generalitat.
La televisió i els diaris ens han ensenyat la fotografia de la taula meravellosa i els especialistes en imatge i comunicació no verbal no es posen d'acord si és la millor taula per propiciar un diàleg fecund; la majoria creu que d'aquesta taula no en pot sortir res de bo, així doncs l'èxit i el fracàs recaurà en la forma i dimensions de la taula, no dels negociadors. Aquesta taula no ajuda a enraonar confortablement perquè segons els entesos hauria de ser circular, com la dels consells de direcció, i no allargada, perquè els allà reunits no tenen una bona perspectiva del conjunt.
Bé, ja s'han assegut al voltant d'una taula i ha començat el sit and talk que es preveu llarg, però inopinadament el pot desbordar la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya. Si això passa aviat la taula hauria servit de ben poca cosa i despendrà del resultat dels comicis la seva continuïtat; si guanya el PSC (com pronostica alguna enquesta amb sentit lògic ja que pot apropiar-se dels vots de l'ex-Cs) i pacta amb ER i els comuns, la taula ja no tindrà gaire sentit perquè en Miquel Iceta governarà amb Pere Aragonès d'ERC i es tractaran diàriament en el Govern de la Generalitat.
Uns ja s'han pronunciat negativament proclamant que és una taula de claudicació, d'enganyifa, de tafurs, de mercaders fent una transacció de compra i venda. La més sorollosa en definir el sentit de la taula ha estat la Clara Ponsatí, que a l'acte multitudinari realitzat a Perpinyà pomposament afirmà que era una taula d'enganyifa i que en Pedro Sánchez la faria durar per guanyar temps fins (suposo) que ER li aprovés els pressupostos. També en Lluís Llach ha declarat: «Ni fe ni esperança en la taula de negociació».
Mentre que els comuns, ER i el PSC interpreten que la taula és una bona taula i en la taula s'ha materialitzat per fi el sit and talk. No obstant això, ER afegeix que no se sent confiada del tot i es manifesten reticents; el mot que empren és escepticisme, que significa que són persones dubitatives pels antecedents de Pedro Sánchez, que, segons les seves conveniències, canvia alegrement de parer. La premsa que estima ER aplaudeix la negociació, la que no l'estima s'hostilitza cada dia amb més força contra la taula.
El periodista Xavier Domènech, divendres passat en el Diari de Girona, va escriure: «Si Sánchez seu ara en una taula no és per les mobilitzacions catalanes, sinó pels pressupostos. Quan les coses canviïn no li costarà fer com Aznar quan va deixar de necessitar els diputats de CiU».
Artur Mas, que sembla estar a favor de la negociació, ha fet constar que hi ha una cosa que juga a favor dels partits sobiranistes quan afirmà del president del Govern espanyol: «És un home que li agrada molt el poder». Crec que ha estat assenyat quan ha remarcat aquesta evidència. També penso que l'actual líder del PSOE faria tot el que li convingués per romandre de president. La seva curta biografia política així ho revela. No li hauria importat abans haver pactat amb Cs i ara ha format govern de coalició amb Podem; no és cap demèrit, és la imatge dels nous polítics, dels moderns. I si es trenca la relació al president del Govern no li importarà convocar unes terceres eleccions i que passi el que Déu vulgui.
Però el problema dels asseguts el trobem no en el govern de coalició espanyol sinó en el govern de coalició català. Els dos partits que es declaren independentistes no s'entenen perquè assagen dues estratègies de cara a les eleccions. Tanmateix, si tots els militants d'ER estan d'acord a ser representats a la taula, els de JxCat, no. O bé en Torra no vol que el protagonisme recaigui en ER o hi és per desbaratar-ho tot i impedir l'entesa.
Tothom diu «seure a la taula» quan el que fan és seure en una cadira al costat d'una taula. Quina figura retòrica li correspon al concepte taula? Ho he consultat a dos lingüistes, que estimen els mots tant o més que jo i un m'ha assegurat que és una sinècdoque (el significat del terme pren el tot per la part o la part pel tot), l'altre s'ha decantat per la metonímia, que consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual manté una relació necessària. No obstant això, creuen que les dues són correctes.
Fa anys en un restaurant als environs de Girona vaig preguntar a la mestressa si ja podíem anar a seure a la taula. Ella, em va respondre somrient: «Preferiria que us asseiéssiu no a la taula, que ja està parada, sinó a les cadires». Vam complir obedientment les seves ordres.
