12 de març de 2020
12.03.2020
OPINIÓ

Al carrer dels quatre llits

12.03.2020 | 00:31

Dimarts vaig llevar-me amb ganes d'anar a dinar al Gresca. No sabia amb qui ni per què, però alguna cosa del Gresca em cridava i he après que fer-se gran vol dir deixar de lluitar contra els instints. De tota manera vaig intentar concentrar-me en la idea que volia anar al Nobu, perquè ara que han obert els migdies em sap greu cada dia que no hi vaig, com si traís el meu jo, que des de l'any 2000, en què els meus pares m'hi convidaren per primer cop, a Park Lane, ha estat esperant que el restaurant obrís seu a Barcelona. Vint anys es fan molt llargs per a qui espera. Hi ha algú que vetlla quan tothom dorm, i aquest soc jo. Però la nostàlgia va perdre, el Gresca va guanyar i també intuïtivament, sense pensar-hi gaire, vaig posar-li un missatge al meu recent amic Joan Bordeus, per convidar-lo. Dic sense pensar-hi gaire perquè havíem quedat l'endemà per sopar i fa menys d'una setmana que ens coneixem i les persones normals se solen espantar amb aquesta mena d'abordatges. Quan el missatge ja estava enviat vaig pensar que potser m'havia precipitat però la resposta va esvair qualsevol dubte. Tenia la intuïció del Gresca, el goig d'un amic nou i també una certa sensació de fi de trajecte. Ja tinc 44 anys i el 10 de juny en faré 45. Dilluns vaig anar a veure el doctor Esteban, que és l'únic doctor del món, i em va encarregar el conjunt d'anàlisis i de proves que et diuen com de llarg serà el teu comiat. No em fa mal res, ni tinc la sensació de patir cap mal lleig, però les notícies no sempre són bones, ahir tenia l'anàlisi de sang i el tac, i vaig pensar que era una bella manera de cloure l'etapa més bonica i vibrant de la meva vida anar a un dels restaurants que més feliç m'han fet i amb l'amic més nou. «Al carrer dels quatre llits, quan la ciutat no vol dormir, quatre retalls de somni que els anys no han envellit»: si he de ser del tot sincer, no sé si aquesta cançó té gaire a veure amb l'article, però és la que ahir vaig estar cantussejant tot el dia. La intuïció del Gresca era exacta, perquè potser va ser la vegada que millor hi he menjat. Un moll de l'os amb espinacs va obrir una sèrie mítica de plats nous completada amb una crema de patata i comté amb morcilla, i uns calamars fregits per una carícia la mare de Déu amb un ou ferrat a sota. La torrada de garotes, no per coneguda, va deixar de semblar-me un resum de l'amor heterosexual, físic i moral.

Pel que fa al Joan, és un noi que als 29 anys encara intenta salvar-se i ha llegit massa i quan es posi a escriure no arreglarà els seus problemes però els tornarà fèrtils. Les persones que valen la pena, i el Joan val la pena, perden el temps fins que no descobreixen que el seu jo és l'únic tema de la seva vida. Si ets escriptor, si ets perfumista o si ets compatible. Només el jo importa i dona sentit a tot el que pensis o escriguis i facis. Només el jo és artístic i et connecta d'una manera interessant amb el món i només en el jo et projectes i pots commoure els altres. Només el jo ens apropa a Déu, i només des del jo li podem recordar que estem fets a la seva semblança. Tot això el Joan ho sap, però mira d'escapar-se'n. És divertit veure com ho intenta, i és divertit perquè està a punt de caure. És qüestió de setmanes que s'assegui a la cadira correcta per escriure, i és bonic assistir a aquests últims instants d'un home encara innocent, encara feliç, encara sense el vertigen d'haver-se hagut d'enfrontar al monstre. Són hores lentes, són hores dolces: el meu recent amic és avui la presència més suau de la meva vida i mentiria si no reconegués que hi ha també la part del vampir que vol sentir aquesta pau, aquesta pau encara, absorbint-la. A mig dinar la meva filla em va telefonar per demanar-me si podia quedar-se a dormir a casa d'una seva amigueta, i de sobte la tarda se'm va obrir i ja no tenia res a fer que no fos deixar que la pau del Joan fluís amb tot el seu encant i totes les ampolles de vi que vam demanar un cop acabat el dinar, que són les que fan més il·lusió, i tant de mal. Era inevitable que la tarda acabés al Dry Martini, com així va ser. Encara vam anar a sopar, i vam tornar al Dry.

Aquest matí, després de les vuit hores prescriptives sense menjar ni beure, he anat a fer-me les proves que el doctor Esteban m'havia encarregat. Totes llevat de la colonoscòpia, els detalls de la qual prometo explicar la setmana que ve, quan me la faci. Diuen que l'anestèsia és millor que una droga. No sé encara cap resultat i la veritat és que tinc més curiositat que por. He viscut molt bé. He rigut molt. M'ho he menjat tot, m'ho he begut tot, he estimat amb bogeria, tinc la millor feina del món, soc el pare de la Maria, el marit –malgrat tot– de l' Anna, i els meus amics són un tresor. No tinc cap queixa. No tinc cap retret. Només sento una fonda gratitud. Si em queda poc temps, vull saber-ho per organitzar les coses de la meva filla. Si em queden molts anys, procuraré viure'ls amb la mateixa intensistat i la mateixa alegria que fins ara, amb el mateix agraïment, amb el mateix amor, amb la mateixa generositat, i si pot ser amb les mateixes persones. Ahir, tornant tard cap a casa –«al carrer dels quatre llits, quan la ciutat ja s'ha adormit, les quatre meuques soles saluden el matí»–, vaig pensar en tot això, i també en els moments de risc, del por i de patiment, però sense poder recordar-los amb gaire precisió. Estic massa content per sentir rancúnia i el meu amic més nou m'havia regalat el dia que necessitava. El Gresca va deixar el llistó molt alt per si tinc dret a una segona part, i no em malinterpretin, no tinc cap pressa per marxar, però si em toca aviat prometo no fer cap drama. Més aviat donaré les gràcies. «I a pas lent fan camí cap al nou dia, mentre al fons dels seus ulls brilla la llum que les ha dut fins aquí». És així com acaba Al carrer dels quatre llits, i és així com voldria que acabés, aviat o tard, la meva vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook