Una definició d'aquelles per fer tothom content podria dir: santuari, reserva d'espai muntanyenc amb edificació important i porta oberta i finestra esbatanada a tota contemplació geogràfica. Ja més confessionalment cal observar els orígens llunyans d'aquell costum d'anar construint, precisament, als cims de les muntanyes i posar-hi nom-recordatori de la Marededéu. Miquel Melendres poetitza el passatge bíblic de quan Maria se'n va anar a veure la seva cosina, de pressa cap a les muntanyes: «Que s'hi quedin els trèvols a la terra baixa, de pressa, a tall d'ocell que és als cims on té el niu».
Vagis on vagis, gairebé al peu de la lletra, a Catalunya sempre tens un santuari a la vista. Un llibre d' Àngel Rodriguez Vilagran és Maria. 31 santuaris, una molt completa història de cada un d'ells, i al final del llibre presenta, encara, els noms de 200 altres santuaris; llibre indispensable per a rendir-se i reconèixer la realitat d'una presència històrica i conservada.
A aquella definició provisional de santuari tothom podria afegir-hi algun tret personal o social, anecdòtic o categòric, començant potser pel binomi cuina/menjador, una mena de baluard de tradició catalana, d'envejable naturalitat que no està mai renyida amb la qualitat esperada. És per aquest punt concret que s'ha despertat un lament molt general quan un determinat santuari gironí ha passat un mal moment de la seva llarga història. Quan a les festes anem als santuaris ens hi portem o la parafernàlia d'una barbacoa o la tranquil·litat d'entaular-nos còmodament, amb un excel·lent «arròs de santuari».
Un santuari és un espai obert a la contemplació, aquesta paraula generosa i ecumènica que permet tant aturar-se a mirar, només, un paisatge com experimentar algun moment d'alguna immensitat. I que l'obertura d'horitzons acompanyi tothom.
Acaba de publicar-se el número 7 de la revista Santuari de la Marededéu del Mont, esplèndidament editada com ja acostuma a fer-ho. És una publicació de 34 pàgines que expliquen l'actualitat, projectes i activitats que donen vida al santuari emblemàtic del Bisbat de Girona. El santuari del Mont té un carisma singular que comença amb el perfil de la seva muntanya, elevada a 1.117 metres, que es fa visible des de molta terra gironina i de Catalunya nord: des del cim, una observació atenta permet divisar territori de set bisbats. Però més enllà de tota apreciació excursionista, el santuari del Mont és dipositari de la memòria de mossèn Jacint Verdaguer perquè l'any 1884 va viure uns mesos en aquest santuari, i la muntanya, l'aire i la panoràmica varen acompanyar la inspiració del poeta per a escriure Canigó, el poema destinat a ser obra immortal de la literatura catalana. I a l'ombra d'aquella obra capdal, mossèn Cinto també va escriure els Goigs a la Marededéu del Mont i altres peces literàries.
La citada revista publica, entre molta informació, una àmplia referència d'una realitat molt pròpia del santuari, les romeries que des de totes les comarques de la falda de la muntanya pugen a complir el «vot de vila»; ja al segle XVI pujaven al Mont les romeries procedents d'una dotzena de pobles empordanesos.
A punt d'encetar la primavera, el calendari i els llibres i totes les publicacions corresponents ens recordaran el repertori de santuaris que ens esperen. Disposar d'un santuari a la vista és tenir el goig d'una oferta ben diversificada, significa abastar excel·lents punts de trobada d'uns paisatges naturals, familiars, irrepetibles, i també d'uns altres objectius més espirituals que continuen brotant.
