Semàfors

I així, els guàrdies rojos van destruir museus i santuaris, van arrasar cementiris, van cremar biblioteques, van insultar i humiliar en públic professors i intel·lectuals, i fins i tot van canviar el color dels semàfors -el vermell va passar a significar endavant i el verd va ser el senyal obligatori de parada- perquè el vermell era el color de la revolució i havia d'assenyalar tot el que fos marxar sempre cap endavant. Per descomptat que hi va haver multitud d'accidents i atropellaments (sobretot de ciclistes, ja que hi havia molt pocs cotxes a la Xina comunista), però això els era igual als guàrdies rojos. Ells només pensaven en la revolució i en la felicitat col·lectiva. Els morts no comptaven.

I ara sembla que hem tornat a aquella època. Un periodista cultural ha denunciat que al Museu del Prado s'exhibeixen violacions (pel Rapte de les Sabines i altres quadres clàssics que descriuen fets relacionats amb la mitologia o amb la història antiga), de la mateixa manera que un ministre molt gras i molt ufanós -que posseeix un xalet californià valorat en diversos milions de dòlars- s'exhibeix al Congrés amb una samarreta que reclama «Equal Rights», com si aquests drets no existissin encara al nostre país i ell estigués lluitant heroicament per introduir-los. Es tracta de la mateixa actitud -arrogant, puritana, fanàtica- que s'entesta a interpretar el passat d'acord amb les idees del present i que juga a convertir-ho tot en un simple objecte de la propaganda ideològica.

És evident que al Museu del Prado s'hi exhibeixen violacions, però també s'hi exhibeixen assassinats i tortures, i s'hi exhibeixen nans i malalts i tolits, i s'hi exhibeixen reis i captaires (i reines i deesses i nimfes i camperoles), igual que s'hi exhibeixen monjos i poetes i bojos, i criatures que ningú sap què són (estan en els quadres del Bosco).

Però això és així per la senzilla raó que el Prado guarda una col·lecció de pintura que recrea la història de la humanitat i que també és una història de la imaginació humana i del poder humà i de les obsessions humanes, ja siguin l'obsessió de la fe o la de l'amor o la del desig o l'obsessió insoluble de la mort.

Al Prado s'hi conserva la cara múltiple de la humanitat, que pot ser meravellosa -com en l' Anunciació de Fra Angélico-, o simplement terrible -com en els afusellaments de Goya-, o tan bell en la contemplació del dolor com el davallament de Roger van der Weyden, o tan enigmàtic com el Rembrandt que va pintar la Judith, aquella dona que li va tallar el cap a Holofernes. I per descomptat que hi ha violacions -i raptes i batalles i suplicis i martiris-, perquè tots aquests fets han format part de la història humana i mai hi va haver un artista que va voler pintar-los i un patró -un rei o un convent o un ric mercader- que va voler comprar-los.

És cert que tot el que s'exhibeix al Prado correspon a una altra època. Com havia de ser d'una altra manera, si els museus estan fets per recollir el llegat artístic del passat? És evident que les coses que es guarden en un museu poden ofendre'ns o poden horroritzar-nos, però és que la vida humana també té l'estrany costum d'ofendre'ns i horroritzar-nos. Els museus recullen les múltiples violacions que han patit les dones al llarg de la història, és clar que sí, però no les sacralitzen, no les defensen.

I un es pregunta què és el que pretenen els que ara s'indignen per la presència de violacions als museus. Què volen, tancar-los com van fer els guàrdies rojos a la Xina de Mao? Volen canviar-los i reescriure la història del passat, evitant a consciència tot el que faci referència a la violència i a la desigualtat, tot el que recordi la religió i la guerra, les matances, els suplicis, les plagues, les misèries? Perquè al final sembla que el que desitja aquesta gent és suprimir la història de l'ésser humà, anul·lar-la, destruir-la. I substituir-la després per un nou manual de comportament que ens digui què és el que podem i què és el que no podem fer. Com aquesta estúpida obsessió nostra per frenar quan veiem un semàfor en vermell.