Això del coronavirus m'ho està fent passar com el «meme» d'en Michael Jackson menjant crispetes. Mai hauria pensat que la realitat agermanaria dos dels meus temes preferits: la ineptitud política i el cinema sobre pandèmies apocalíptiques. Pel que fa al primer, la irrupció del Covid-19 fa més de tres mesos, només pot interpretar-se, atenint-nos a les decisions polítiques que s'han anat prenent al respecte fins al dia d'avui, de dues maneres possibles: o ja durant la seva eclosió era una afecció perillosa, o tot plegat és una gran cortina de fum per imposar noves restriccions socioeconòmiques a escala mundial, l'avantsala d'una nova crisi econòmica com la de fa deu anys. Veure desfilar la majoria de representants d'organismes polítics fent compareixences públiques fora de temps, poc meditades i gens transparents sobre els plans de xoc a la pneumònia de Wuhan, és sospitosament esperpèntic; la declaració de la ministra de treball, Yolanda Díaz, sobre la guia de prevenció, de facepalm.

En referència a l'altre tema, la ciència-ficció ens ha posat sobre la taula -des del seu naixement- situacions impossibles, o potser no tant, fonamentades en múltiples teories científiques. El cinema de pandèmies zombi, per posar l'exemple més popular, o el d'expansions apocalíptiques de virus letals, ja fa més de cinquanta anys que existeix. Què n'hem extret de les lliçons que ens han regalat obres clau com Zombie, La amenaza de Andrómeda, Lifeforce i un llarg etcètera? Res. Els amants del gènere hem hagut de tolerar durant dècades que érem fans d'històries friquis sobre supòsits fantàstics d'impossible execució. A Jules Verne, H.P. Lovecraft i Stephen King, i també a molts altres creadors del gènere que van venir al darrere, se'ls ha acabat reconeixent com a visionaris, sí, però després d'assenyalar-los inicialment com a xarlatans de segona per especular amb arguments i contextos que superaven amb escreix la seva realitat. Si una cosa hauríem d'haver après de tot això, és que la realitat supera sempre la ficció. I que els polítics la manipulen al seu interès.

Com deia, veure els principals líders mundials donar passes en fals, totes tard, poc clares i malament davant la suposada major crisi sanitària del món modern, sense comptar els «ninis» i el reggaeton, clar, és lamentable. Fins i tot en els llibres de text de l'ESO, en referència al tema de la globalització, s'apunta com és de fàcil expandir una epidèmia en el món ultraconnectat d'avui si no es prenen les degudes mesures. Ens hem de creure que ningú tenia un pla de xoc i contenció davant d'una epidèmia com aquesta, suposadament tan perillosa com ens volen fer creure ara de pressa i corrent? El món no s'acabarà amb aquesta insultant caricaturització de la ciència-ficció. No. Això sí, prepareu-vos per la nova reordenació socioeconòmica que, amb l'excusa, ens estan acabant de fornejar. I aquesta sí que serà de les grosses.