14 de març de 2020
14.03.2020

Pallach i la socialdemocràcia

14.03.2020 | 01:22

Aquest febrer ha fet cent anys que va néixer Josep Pallach, el referent de la socialdemocràcia catalana a l'exili i a la Catalunya del final del franquisme. El record de la seva figura de gran pedagog i polític ha quedat difuminat perquè va morir sobtadament massa jove (només tenia 56 anys) el gener del 1977, quan la democràcia per la que tant havia lluitat s'estava obrint camí. Però els interessats en la política que sí el recordem i el volem reivindicar el millor que podem fer és veure com de vigent és la seva ideologia en el moment actual. Vaig tenir la sort de seguir-lo molt de prop en el seu retorn a Catalunya després d'un llarg i dur exili en què va mantenir vives les seves dues passions: la pedagogia fent de professor en un institut de França i la política mantenint viva la flama del socialisme militant al Moviment socialista de Catalunya i sent l'ànima de la revista Endavant.

Per a mi en Pallach va ser un mestre de la política. Quan el vaig conèixer, poc abans del congrés fundacional del Reagrupament Socialista i Democràtic el 1974, es veia venir la democràcia a Espanya. Molts deien que amb la democràcia tot canviaria, ell deia que estàvem sobre unes runes creades pel franquisme i que tot estava per construir, que no seria fàcil. Molts miraven models que se suposaven molt progressistes i ell defensava la socialdemocràcia, va difondre els principis de la II Internacional. Des dels altres socialistes i des del PSUC se li llançaven crítiques dures de somnis que mai s'han fet realitat i ell responia amb idees per transformar la realitat. No pensin, però, que es conformava, li agradava dir que era un socialista moderat però no moderadament socialista. Poden llegir el llibre de les terceres vies a Europa, llibre de les conferències dels líders dels partits democràtics catalans en un cicle organitzat per l'ICESP el 1974 i veuran que les línies mestres del discurs de Pallach encara mantenen la seva vigència, mentre que els altres de l'esquerra han quedat obsolets.

Avui Pallach segur que estaria lluitant pels drets dels emigrants polítics (ell que havia sofert un exili molt dur, de veritat) siguin els que són moneda de canvi entre Erdogan i la UE o els que venen d'Àfrica, pels drets dels treballadors del camp a qui ningú fa cas o pels drets del 28% d'infants en risc de pobresa, etc. Veuria aquesta part de la societat que les persones benestant (políticament correctes) volen amagar.

No compartia les mesures publicitàries que no solucionen els problemes. Vaig aprendre d'ell que les declaracions i les lleis han de servir per canviar la realitat a poc a poc però amb fermesa. Quan veig molts polítics que es diuen d'esquerres que venen de la manifestació i entren a la política amb grans declaracions, espero veure quins resultats donen. Disminueix la pobresa? I les desigualtats?, resolen el problema de l'habitatge?, ell es faria aquestes preguntes. Aquest era el socialisme que ell defensava.

També m'agradaria destacar la seva solidesa intel·lectual, la seva tafaneria. Qualsevol cosa nova en el camp de la política i les relacions humanes era objecte del seu estudi en profunditat. Estic segur que avui estaria analitzant els efectes de la globalització i de la disrupció tecnològica així com l'impacte de les xarxes socials o la Intel·ligència Artificial. Analitzaria com està canviant la societat i la relació entre les persones per veure com estan canviant les relacions laborals o el món de la política. Lluitaria contra els populismes i ho faria usant les armes de la democràcia que tan defensava, des de la discussió, amb la paraula que desemmascara les fal·làcies, des de la pedagogia que tan estimava seguint l'estela del seu admirat Rafael de Campalans.

Mai el vaig veure cridant per imposar les seves idees, era partidari dels arguments i de convèncer amb el diàleg. Només un cop en els tres anys que vaig viure molt a prop seu, el vaig sentir dir paraules gruixudes, responia al telèfon i tots els que estàvem allà ens vam quedar sorpresos. En penjar va dir, era un feixista que deia que vol matar-me o alguna cosa per l'estil i va continuar treballant com si no hagués passat res. Però en casos com aquests tampoc solia perdre la calma. Ho va demostrar quan van convèncer els seus carcellers a Figueres que el deixessin escapar o quan un que va anar a visitar-lo a París li va confessar a la seva muller que havia anat a matar-lo però que Pallach l'havia convençut de no fer-ho.

Finalment en Pallach era profundament catalanista i federalista. Ho deixa clar en molts dels seus escrits a l' Endavant de l'època de l'exili i en el seu darrer llibre de política La democràcia per fer què? Mai va ser nacionalista. En algun sentit Pallach era dels que tenia una ideologia socialista d'arrel anarquista contrari a tot nacionalisme. En l'ambient de la Catalunya actual hi ha molts que no sols volen veure només la vessant catalanista del seu pensament sinó que s'atreveixen a dir que en Pallach avui seria independentista. Jo no soc espiritista per poder preguntar-li-ho al seu esperit si és que existeix, per tant no faré especulacions que ell em va ensenyar a no fer. Però si que diré que el que estic segur que no hauria fet mai és fer el ridícul i mentir, enganyar a la gent, com estan fent els líders independentistes fent-se les víctimes, parlant d'exiliats, etc., en definitiva jugant amb la gent, dient una cosa i fent-ne una altre de ben diferent.

No voldria acabar sense un record a Enric Mirambell, a qui havia visitat molts cops a l'arxiu històric provincial amb el meu pare, cronista rigorós de la ciutat a

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook