A aquestes altures del partit, el pobre virus té assumit que portar corona no el salvarà de la crítica. Ara bé, infame com certament és, té també el seu costat positiu, just és reconèixer-ho. Perquè ser infecciós no està renyit amb ser virtuós. I malgrat les seves malifetes, ha il·luminat alguns aspectes que no podem negligir. No tot han de ser retrets amb ell, que els nervis no ens facin perdre ara l'equanimitat.
Hi ha qui apunta que si mor molta gent gran (traspassa un 15% de la gent infectada amb més de 80 anys), lamentable com és, s'alleugerirà la càrrega que suporta la Seguretat Social, ja molt castigada darrerament. Es buidaran les consultes dels metges i s'escurçaran les cues. Com algú ja ha intuït, amb certa crueltat, l'estalvi permetrà abaixar impostos, cosa que al seu torn permetrà la gent jove disposar de diners per altres coses. Hi haurà un estalvi en pensions i despeses mèdiques, potser superior al cost que el diagnòstic i tractament genera al sistema de salut, així com al dany a l'economia capitalista, que és de naturalesa cíclica i s'acabarà recuperant.
També hem descobert que moltes de les nostres preocupacions quotidianes no mereixien el temps que els dedicàvem. Com si es tractés d'un eclipsi total, el víric astre ha enfosquit tots els nostres maldecaps. Arraconades en un discret segon pla, les velles inquietuds s'empetiteixen. El mestre coronavirus ens alliçona sobre el realment important; com una tele de molt alta definició (el seu nom, Covid-19, sona molt tecnològic), ens permet veure l'essencial amb més píxels.
A les universitats, per exemple, es dedica no pas poc temps a parlar de projectes de futur i plans estratègics per a definir què volen ser aquestes institucions en el futur. De cop i volta, el virus ens les paralitza en el present. Impossibilitades per edicte de mantenir la docència presencial, activem els nostres recursos per substituir-la per formats alternatius. Sortosament ja portem temps desplegant activitats no presencials i assajant noves tecnologies; a voluntarisme ningú no guanya el docent universitari. Capegem el temporal tan bé com podem, si bé anem justos de màgia o miracles: cal ser honestos i no enganyar ningú.
Amb responsabilitat i savoir faire, salvarem el curs. Mentrestant, el Dr. Virus s'ha unit al nostre claustre, ens alliçona des de la flamant càtedra i ens mostra la futilitat d'alguns esforços previs. Com n'és de necessari, de tenir governants que s'ocupin de les necessitats reals i ens preparin per al pitjor, en lloc de fer-nos perdre el temps amb xerrameca, cortines de fum i fulls de ruta cap a l'abisme. Un bon sistema sanitari s'ha de mimar, no desmantellar, com Madrid tristament ha posat de manifest; els plans de contingència són necessaris, com ho és, en fi, que el governant ens prepari per a una catàstrofe si no es vol convertir ell mateix en una de qui ningú no se salvi. Pla estratègic, sí, però abans, un pla virològic.
