En el conflicte que actualment tenim entre catalans i entre Catalunya i Espanya, hi ha algunes mal interpretacions sobre l'abast i possibilitats del sistema democràtic. Aquestes mal interpretacions generen una sèrie de danys col·laterals que dificulten encara més la resolució d'un conflicte que a banda dels seus trets racionals i pragmàtics és profundament emocional.

Un dels primers errors és creure o fins i tot somiar que la democràcia és com un procediment miraculós que pel sol fet d'invocar-lo (com es fa amb els sortilegis) es resolguin tots els problemes i es compleixin tots els desitjos i fantasies que tenim. No escorcollaré en diccionaris i llibres de filosofia i ciència política definicions acurades o tecnicismes avalats per autoritats internacionals o nacionals.

Des de la perspectiva històrica, l'experiència política sota les democràcies liberals parlamentàries modernes és curta. Durant l'edat mitjana europea es va utilitzar el terme de «democràcies urbanes» per designar a les ciutats comercials, sobretot a Itàlia i Flandes, però en realitat eren governades per un règim aristocràtic. La independència dels Estats Units el 1776 va establir un nou ideal per a les institucions polítiques de base democràtiques, expandit per la Revolució Francesa de 1789 i la Guerra d'Independència Hispanoamericana (1809-1824), difonent les idees liberals i el constitucionalisme que han estat la base ideològica damunt la qual s'ha desenvolupat l'evolució política dels segles XIX i XX.

El que voldria ressaltar i compartir és un error fonamental i alhora comú tant en el conflicte català com en altres conflictes polítics actuals: la sobreestimació tant dels mecanismes com dels relats pretesament democràtics. Aquest error és fruit de l'entusiasme que desperta el terme «democràcia» i de la conseqüent apropiació per part de les elits polítiques. Sota aquesta mena d'encanteri, accions i relats de dubtosa aplicació i recorregut dins de les democràcies liberals, poden acabar esdevenint, paradoxalment, dogmes que o són falsos o ens aboquen a desastres humans o socials. Fins on es poden estirar aquests dogmes creats a la carta segons les necessitats de les elits polítiques? Passo a comentar dos situacions actuals com a exemples punyents.

Carme Forcadell (expresidenta del Parlament de Catalunya d'entre altres coses) reconeixia recentment com errors propis del procés els fets d'imposar-se un calendari per materialitzar la pretesa «República» i no generar suficient empatia entre els catalans no independentistes (que són la meitat de la població catalana) i que van sentir-se tractats injustament. El primer dels errors que destacava Forcadell, la imposició del calendari, va estretament lligat a dos elements que han marcat el procés: la unilateralitat i la desobediència.

Com es pot entendre que a Catalunya i sota el nom de la «democràcia» pugui existir un moviment polític que abraci la unilateralitat i la desobediència? De la mateixa manera, com es pot entendre i defensar que, sota el nom de la «democràcia», els principals partits espanyols facin bandera de polítiques restrictives envers la pluralitat, o que el seu govern es limiti a instrumentalitzar, també amb fins restrictius, els diferents poders de l'Estat?

Un altre element que em sembla una mica agosarat és que la democràcia pugui en un no-res i sense despentinar-se resoldre un conflicte (el de Catalunya i Espanya i el que hi ha entre catalans) amb una singularitat i magnitud històrica que s'arrela molt abans que els comptes catalans (incapaços de posar-se d'acord) votessin en el compromís de Casp (1412) per la Casa de Trastàmara de Castella que a partir d'aquell moment regnà a l'Aragó i Catalunya. Entre tots, hem desvirtuat el significat de la «democràcia liberal», potser per evitar que la dura realitat ens impedeixi satisfer les nostres sempre creixents aspiracions (que sortosament són la força motora de l'evolució humana).

Sigui com sigui, fa la impressió que ningú s'ha esforçat per impedir que el conflicte vagi a pitjor. No ens faria cap mal que entre tots plegats trobéssim un nou camí d'acords, necessàriament fora de les turbulències de les xarxes socials i cercles partidistes. Crec que aquestes reflexions haurien de fer una crida a la responsabilitat i la serenor especialment dels polítics i dels poders tant de Catalunya com de la resta de l'Estat.

Cal insistir un cop més que el sistema democràtic espanyol i català presenta trets molt significatius d'allò que en ciència política es classifica com a «democràcia de consens». Aquesta cortès però poc precisa expressió vol dir que a Espanya i Catalunya estem en un estat sociopolític de constants friccions que ens obliguen a la cerca d'acords que renovin l'equilibri de la pluralitat en l'exercici de poder. Les actituds unilaterals i de desobediència, per molt que vulguin emmarcar-se dins l'exercici de drets i llibertats garantides pel mateix sistema, comporten una greu pèrdua de credibilitat. De la mateixa manera, obviar quan no ­menysprear els mecanismes que ofereix el sistema democràtic espanyol per renovar els consensos socials pot conduir a la pèrdua de l'equilibri sobre el qual es fonamenten i al desprestigi internacional tant d'Espanya com de Catalunya. És inquietant que en l'escenari actual molts tenim la sensació que aquets (i d'altres) errors estan servits i ningú vol corregir-los. Hem banalitzat la «democràcia» per limitar-nos a invocar-la en nom d'uns poders superiors o màgics, com si es tractés d'un sortilegi o fos una vareta màgica.

Ens havien d'haver explicat que la democràcia no té normes definitives ni tancades i que des del seu origen a l'antiga Gracia, no ha parat d'evolucionar. En l'any 2020 pot dir-se que de tots els nombrosos països democràtics, no n'hi ha cap amb les mateixes normes. Arribats aquest punt, hem de recordar que la vida en societat pot ser molt dura, malgrat viure en democràcia!