15 de març de 2020
15.03.2020

El dietari

15.03.2020 | 06:00
El dietari

Dissabte ·  Confinats

Aquests confinaments de 14 dies de les persones que han estat en contacte amb un positiu per coronavirus -si es té la sort que no t'hagi entrat el bitxo- en una oportunitat per posar moltes coses professionals i personals en ordre, però també en un quadrilàter pugílistic familiar. Només l'aïllament físic des de casa -si l'espai t'ho permet- i intel·lectual, si ets capaç de fer-ho, ens pot salvar del desastre. Des d'allà observes com clausuren el cul de la Lleona de Girona, com suspenen partits de bàsquet i de futbol, o com no els suspenen, i com les autoritats prenen decisions aïllades, desordenades i poc meditades que individualment no eviten res. Ens ha enxampat amb els pixats al ventre, quan ens crèiem immortals.

Diumenge · Ràdio i tele

Coronavirus, coronavirus, coronavirus... Cada minut, cada hora, cada dia. No existeix cap més paraula. No hi ha més conversa. La vida normal ha quedat confinada. Em plantejo quants dies pot suportar el cervell aquests inputs monogràfics. Fins quan podrem estar escoltant tot el dia epidemiòlegs -el nou star system mediàtic- detallant el comportament del bitxo o tertulians polítics especulant sobre sensateses i animalades.
Tenim una capacitat màxima d'acceptació de llargues monografies. Fins i tot els catalans.

Dilluns · I el llop va venir

Aquests dies som molts els que hem d'anar corregint o matisant punts de vista i asseveracions. No fa ni un mes em va sorprendre en un sopar amb amics el nivell de preocupació pel coronavirus, fins al punt que ells havien suspès viatges i relacions socials.
Vaig intentar desdramatitzar la por i fer broma, acostumat com estic a veure des de dins com els mitjans de comunicació engrosseixen els temes de salut pública. Es digui vaques boges, grip A o altres situacions que en el passat van fer que s'anunciés l'apocalipsi. La comunicació fa temps que ha vist en la realitat una oportunitat d'espectacle. Això m'havia despistat sobre l'abast real de l'actual pandèmia, quan la Xina i Itàlia ja feia dies que ens donava dades objectives irrefutables del problema.
Finalment el llop va venir. O, no! Perquè quan acabi tot això caldrà una gran anàlisi sobre si va ser necessari aturar el món.

Dimarts · Estructures d'estat

Sabíem que la comunitat xinesa de Catalunya té un sistema bancari propi i també xarxes de distribució comercial exclusives i estructures socials particulars i força hermètiques. Ara sabem que a més a més tenen un govern propi. Bars i botigues xineses han decidit tancar les portes i no treballar per por i per «responsabilitat», diuen. Consideren que l'administració local no ho està actuant correctament, vista l'experiència del seu país d'origen. La majoria dels xinesos tenen el cos aquí però el cor, l'ànima i la passió allà.
Aquesta comunitat ha desenvolupat un particular i modern mecanisme d'independència dins d'un estat. Ho fan en silenci i en secret sense necessitat fer cap referèndum però sense fer massa cas a ningú que no siguin ells.

Dimecres · Retorn al quadern

«1919, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat». L'arrencada del Quadern Gris de Pla s'ha colat en l'actualitat d'aquest dies. Aquells dies, Pla va quedar confinat voluntàriament amb la seva família a Palafrugell.
No tinc a casa el Quadern Gris. La meitat de l'obra completa la tinc a Portbou perquè a l'estiu sempre torno a Pla en un moment o en un altre. Penso que el cap de setmana hi aniré, perquè vull fer unes fotografies de l'estació, i agafaré el llibre per portar-lo a Girona. Immediatament penso que Portbou deu ser de les poblacions més envellides de la regió i que posar-me amb ells seria d'una gran inconsciència. Desisteixo d'anar-hi. Sigui o no portador de res. Només contenint les nostres necessitats i limitant els egoismes es pot frenar això, diuen els metges.

Dijous · Corona pànic

El Mercadona del Güell de Girona té l'aspecte dels desproveïts súpers soviètics de 1991. Darrere meu, una parella jove condueix dos carros gegantins carregats per sobre de les seves capacitats. Ells sols han buidat algun prestatge sencer. Amb aquests nois coincideixo a la cua. A la resta de caixes veig més gent amb carros que vessen i que els obliga a anar recollint coses que els hi cauen per terra.
Reprodueixo la conversa que escolto a aquesta parella:
-Per què compres pomes, en tenim 5 quilos a casa.
-És igual, les congelaré!
-Tomates també en tenim per un tubo a casa!
-Deixa, deixa... que demà ja no hi haurà res!
-On vas amb tanta carn! Ai mare.
Inspecciono indissimuladament la seva compra. Veig desenes de llaunes de sardines i tonyina i 15 ampolles d'oli. Incomptables safates de carn de tot tipus. A l'altre carro, paper de vàter capaç de donar servei a una diarrea crònica i incomptables productes de la neteja.
Jo amb les meves dues ampolles de suc de taronja natural a la mà em sento ridícul. O quasi irresponsable. Mataré de gana la meva família? Rumio anar a buscar dos carros i batallar per quatre fuets que veig que pengen.
Finalment es queda en un mal pensament.

Divendres · L'arrogància

Cues de cotxes cap a la Cerdanya. Cues de cotxes cap a la Costa Brava. I si els recrimines ser transportistes de virus, més d'un t'insulta. El món ha fet passos de gegant en el camp de la ciència, de la salut i del benestar, però això ha estat proporcional a una evolució perillosa de l'arrogància humana. Massa anys de creure'ns invulnerables a fenòmens del passat. Aquests dies, consultava un passatge d'El món d'ahir. Em vaig topar amb una afirmació de Zweig que em té enrocat: «Tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook