Una periodista d'aquest diari va entrar aquesta setmana en un centre hospitalari. No estava infectada del coronavirus, ni pretenia atracar ningú. Simplement pretenia fer el que correspon a un periodista: buscar informació més enllà de les fonts oficials. Perquè, parafrasejant el francès George Clemenceau, la informació oficial és a la informació real el mateix que la música militar a la música. Detectada la presència d'una periodista, de seguida van saltar les alarmes. Comunicació interna: «Vigileu. Circula una periodista per l'hospital. Persona perillosa. Sobretot, no parleu amb ella».
Els responsables de l'hospital van seguir les directrius del Departament de Salut, que no són d'ara; són de fa molts anys: només es pot difondre informació oficial; o sigui la que ells controlen. Un metge no pot concedir una entrevista o informar, sense el consentiment de la conselleria. És tanta l'opacitat que caracteritza Salut que pretenien impedir que l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, informés, primer via Twitter i després en roda de premsa, sobre el primer cas de positiu de coronavirus de Girona, que afectava una treballadora municipal. Madrenas es va plantar. Durant uns dies, no han informat dels casos per demarcacions «per no crear alarma». Sempre es justifiquen amb l'alarma. Jo diria que a la gent l'interessa saber on es troben els principals focus de transmissió. Passa com en les guerres: la veritat és la primera víctima. Periodisme, com va dir l'argentí Horacio Verbitsky, al qual cito sempre que puc, és difondre allò que algú no vol que se sàpiga. La resta és propaganda, que és el que pretenen sempre els governants i els que ostenten qualsevol mena de poder. Els governants prefereixen periodistes submisos que no es qüestionin res, com l'estrella de la ràdio pública catalana, Mónica Terribas, que és capaç de sortir en antena amb un «Bona tarda, ciutadans i ciutadanes de la República catalana» sense que li caigui la cara vergonya per fer propaganda en lloc de periodisme.
