Quan jo vaig començar a exercir d'advocat, a finals dels anys 70, vaig decantar-me pel dret laboral i em vaig especialitzar i vaig treballar com a laboralista en la jurisdicció social, activitat que encara mantinc. Els principis que informaven aquesta jurisdicció, l'oralitat, la immediatesa i la celeritat, eren, sanament, envejats per la resta de jurisdiccions, que amb reformes posteriors han anat acostant-se a aquests principis. La celeritat i eficiència amb què es tractaven i es resolien, habitualment, els problemes laborals diferenciava la jurisdicció social de totes les altres. I d'altra banda, la convicció compartida que el dret laboral era tuïtiu, presidit per la sentència llatina in dubio pro operario, feia del dret social o laboral un àmbit on la justícia es feia més present i constatable. I és que certament no estaven ni estan en un pla d'igualtat el treballador i l'empresa, situació que justificava i justifica que el dret laboral tingui una funció protectora i equilibradora respecte als més desvalguts, en contra del pensament radicalment liberal.

Amb el transcurs dels últims anys, les successives reformes legislatives, i el canvi de criteri de molts jutges, el pa­norama de la jurisdicció social s'ha anat degradant, i s'ha perdut el valor indispensable de la celeritat, que impedeix que la justícia funcioni amb eficàcia. La realitat actual de la jurisdicció social és preocupant i fins i tot dramàtica per a molts dels justiciables. El senyalament de judicis sobre acomiadaments, invalideses, reclamacions de salaris, etc. solen fer-se a un any vista. La feina s'acumula als jutjats, sense que es prenguin les mesures oportunes i necessàries per desencallar la situació, i els més perjudicats són els treballadors. Semblaria que el que passa és el que ha de passar, i que ens hem de conformar i ho hem d'acceptar. Greu error! Cal prendre consciència que la jurisdicció social és la part més sensible de l'àmbit judicial, en el qual, sovint, es discuteix sobre el dret a la subsistència de les persones, sigui pels salaris, sigui per un tema de pensió. I no podem passar de puntetes ni restar indiferents.

Actualment, quan un treballador és acomiadat, ha d'esperar un any per celebrar el judici, sense que això impliqui cap problema addicional per a l'empresa. Si la Seguretat ha denegat a una persona el dret a una pensió, haurà d'esperar un any per veure si el jutjat li reconeix o no el dret. I en aquest cas, mentre no arriba el judici, de què viu la persona? Hi ha massa interrogants sobre l'actual funcionament de la jurisdicció social que caldria afrontar i resoldre. Si fan falta més jutges, que es posin. Si cal reformar lleis, que es reformin, com per exemple tornar a imposar els salaris de tramitació en el tema dels acomiadaments. Però no podem restar impassibles davant la degradació de les circumstàncies que afecten la jurisdicció social. Una justícia lenta no deixa de ser una injustícia.