Durant bona part dels segles XIX i XX, molts moviments revolucionaris, uns de caire anarquista, seguint Bakunin, Proudhon o Kropotkin, i altres de caire socialista o comunista, seguint Marx i Engels, es van alçar contra el capitalisme. La Comuna de París de 1870 en seria un bon exemple, malgrat el seu fracàs. Però va ser la revolució d'octubre de 1917 a Rússia, encapçalada per Lenin, la que instaurà el primer estat socialista de la història, en unes condicions relativament favorables per al triomf de la insurrecció, però certament molt menys per a la construcció del socialisme, després de la guerra mundial i la llarga guerra civil. Mort Lenin prematurament (1924), el llarg període estalinista va portar a una pràctica fusió entre el partit i l'estat, a la paralització dels soviets i a una dura repressió contra els dissidents.

Al XX Congrés del PCUS (1956) es van fer dures crítiques contra aquell període, però sense aprofundir en les moltes deficiències del sistema. La creació del Pacte de Varsòvia (1955) havia estat la resposta a la fundació de l'OTAN però va implicar també el manteniment de l'Exercit soviètic als països de l'Est. Lamentablement, cap dels dirigents soviètics que van governar el país durant aquelles dècades va aconseguir un funcionament prou eficaç i racional del sistema, en contrast amb els enormes avenços en els àmbits militar o l'aeroespacial. Amb Gorbatxov des de 1985, i a través de la perestroika, s'impulsarien reformes econòmiques importants i un nivell de llibertat fins llavors mai vist a la Unió, alhora que es retiraven progressivament les tropes soviètiques a Afganistan, i s'iniciaven reduccions significatives de l'armament nuclear. Tanmateix, els errors en la planificació econòmica i el boicot de bona part de la burocràcia van acabar agreujant la crisi del sistema, fins al punt de portar a la dissolució de l'URSS a finals de 1991.

Per la seva banda, la majoria dels països de l'Est no tingueren mai una veritable revolució, sinó règims fortament burocratitzats sota la protecció de l'URSS. Malgrat alguns avenços en aspectes socials, una planificació econòmica deficient i la falta de llibertat van acabar provocant el descontentament social, amb revoltes com la Primavera de Praga (1968). Sota la influència de la perestroika, durant l'any 1989 es van democratitzar o simplement van caure els governs a Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya de l'Est, Romania, Bulgària i Romania. Diferent va ser el cas de Iugoslàvia, que va tenir el seu propi procés revolucionari, sense l'ajuda de l'exercit soviètic. Això va propiciar un socialisme autogestionari, amb una àmplia participació dels treballadors i una gran autonomia per a les diferents repúbliques, tot i que també amb un excessiu pes de la burocràcia. Tanmateix, durant els anys 80 es començaren a posar de manifest les tensions entre els diferents territoris, que es van convertir més tard en una guerra oberta que acabà portant també a la desaparició de la República Federal, oficialment el 2003.

El triomf de la revolució xinesa liderada per Mao Zedong (1949) va ser també una gran victòria contra l'imperialisme. Xina seguí un model diferent del soviètic, però ni l'anomenat Gran salt endavant ni la Revolució Cultural van fer avançar el país ni millorar sensiblement el nivell de vida. Des de la mort de Mao (1976), es va prioritzar molt més el desenvolupament econòmic, però amb desigualtats socials creixents. Anys després, un nou sector reformista, gairebé coincidint amb el procés d'obertura política a l'URSS, va apostar també per les reformes democràtiques, però acabà amb la destitució dels seus dirigents, i finalment amb els tràgics esdeveniments de la plaça de Tiananmen (1989). Posteriorment, la Xina ha consolidat un model autoritari més proper al capitalisme d'estat que al socialisme, però ha aconseguit un sorprenent creixement econòmic.

A Vietnam les tropes guerrilleres, encapçalades per Ho Chi Minh, van aconseguir derrotar l'imperialisme francès (1954) i, ja sense el seu gran líder, l'imperialisme americà i els seus aliats de Vietnam del Sud (1975), victòria que portà a la unificació del país. Durant els anys 80, però especialment des de la desintegració del bloc soviètic, s'inicià una important obertura econòmica, amb períodes de gran creixement i consolidant un model similar al de la veïna Xina.

Per la seva banda la revolució cubana (1959), liderada per Fidel Castro i Ernesto «Che» Guevara, va haver de front més tard als grups armats que rebien el suport dels Estats Units, i que foren clarament derrotats a Bahía Cochinos, la qual cosa va propiciar un progressiu acostament cap a la Unió Soviètica. El país ha patit des de llavors un dur bloqueig econòmic que, juntament amb els errors en la planificació econòmica i la posterior desaparició de l'URSS, van provocar grans dificultats durant anys, si bé la posterior obertura econòmica ha portat a una certa recuperació.

Certament, el balanç global de les revolucions anti-imperialistes i socialistes podria haver estat molt més positiu, especialment per la manca de llibertats i de millors condicions de vida per a la població. Però és absolutament inacceptable una resolució com la del Parlament Europeu del setembre passat, on es posa el nazisme i el comunisme al mateix nivell, confonent interessadament l'estalinisme, que no va ser més que una interpretació extrema i deformada de dogmes marxista-leninistes fets a la seva mida, amb qualsevol altra experiència de socialisme arreu del món.