Des de dissabte, les persones que viuen a Catalunya, Galícia, Andalusia o Madrid surten als balcons a retre un homenatge a les i els professionals del nostre sistema sanitari que estan en primera línia batallant contra un virus que no coneix fronteres. L'aplaudiment agraït uneix una ciutadania que s'adona que els grans reptes que enfronta la humanitat, com la pobresa, la desigualtat, però també el coronavirus, es combaten globalment.
Al mateix temps, el que ens ofereix el nostre Govern és tancar Catalunya i negar-se a signar el comunicat que totes les comunitats han acordat per coordinar-se davant l'avanç de la pandèmia. Un dels seus símbols polítics, l'exconsellera Clara Ponsatí, va més lluny i fa una broma macabra a Twitter per l'alt nombre de morts que registra la comunitat de Madrid complaent-se en la tragèdia. En comptes de rebre la reprovació dels seus, alguns d'ells, com Carles Puigdemont, aplaudeixen el seu odi irracional fent retuit.
La preocupació dels membres de Govern de Catalunya aquests dies és el color que s'està fent servir en la campanya institucional contra el coronavirus en comptes de la greu situació en què es troba una part important de la ciutadania, que s'ha quedat sense feina i que enfronta les conseqüències de l'emergència.
En cap de les nombroses compareixences que han fet fins ara els diferents membres de Govern, s'ha anunciat un dispositiu d'emergència per a les persones sense sostre, que no tenen una casa on aïllar-se. Homes i dones que només tenen el carrer i uns albergs i menjadors massificats on no hi ha les mínimes condicions per protegir-se del coronavirus i que, amb el tancament comercial, tenen encara més dificultats per alimentar-se o rentar-se.
Tampoc s'han anunciat plans per ajudar els i les treballadors que estan deixant-se la pell en supermercats, botigues d'alimentació, portant menjar a domicili, tenint cura de persones dependents i malaltes, netejant, exposant-se al virus. Persones, a més, que treballen en els sectors més precaritzats de la nostra societat i que estan fent front a aquesta emergència al costat del sector sanitari, que ha patit durant anys unes retallades que ara deixen molt poc marge més enllà de la bona voluntat dels seus professionals per treballar moltes hores extres.
El que necessitem és tenir un Govern que faci ús de les seves competències per desplegar polítiques que protegeixin els sectors més vulnerables i alleugereixin les conseqüències d'aquesta crisi. Que es coordini amb els altres territoris que estan patint la pandèmia creant ponts per lluitar la malaltia però també amb altres que poden venir a reforçar el nostre sistema sanitari, com ha fet Llombardia, que ha sol·licitat personal mèdic a països com la Xina, Veneçuela i Cuba.
El que necessitem és enfrontar el repte que tenim al davant de manera solidària i fraternal, aplaudint units en comptes d'alimentar un odi que ha anat creixent en els últims anys i que no és capaç d'aturar-se ni en moments com aquest.
En el seu llibre Contra l'odi, Caroline Emcke alerta sobre el perill d'abandonar-nos al plaer d'odiar, tal com han demostrat Clara Ponsatí i el seu entorn: sense objeccions, sense amagar-se darrere un pseudònim, fabricant objectes i col·lectius als quals es culpa de tot de manera irracional. Com a membres de la societat, la nostra obligació és impedir que els que odien puguin fabricar objectes a mida, ja siguin els immigrants, les dones, el col·lectiu LGTBI i, en aquest cas, els madrilenys. Aquesta tasca no es pot delegar. L'odi només es combat rebutjant la seva invitació al contagi perquè l'odi pot arribar a ser més perillós que la malaltia.
