En situacions com les que vivim aquests dies, hi ha espai per a tot tipus de percepcions i reaccions. Hi ha qui s'ho pren molt seriosament, qui sobreactua, qui es torna més emocional i qui ho pateix; qui aprofita per redefinir prioritats o relativitzar problemes, qui fa cas de tots els consells i qui reprèn vells consums. També hi ha qui se'n riu, qui li treu ferro i qui frivolitza; qui no s'acaba de creure cap versió oficial i qui no està disposat a canviar ni una sola rutina. Qui es queixa de tot i qui no se solidaritza amb res. El cas és que tots plegats, ens ho prenguem com ens ho prenguem, estem units per una certesa: mai havíem viscut una situació com aquesta. És inèdita, excepcional, única. Mai ens hem trobat amb haver de prendre decisions com aquestes, ni havent d'escoltar incidències d'aquesta naturalesa. Amb l'excepció dels que s'hi dediquen de manera professional, totes i tots som igual d'ignorants davant dels esdeveniments. Ens ho podem prendre com ens doni la gana, però al final estem junts en l'evidència que no tenim ni idea del que passarà. Es pot ser alarmista i tenir teories de la conspiració, es pot ser hipocondríac i profetitzar la fi del món, però el desconeixement i la singularitat ens posen en igualtat de condicions. És per això que en moments tan estranys el món s'acaba caracteritzant per una eterna dualitat: les persones que treuen el millor d'elles mateixes i el que treuen el pitjor. El que les diferencia és l'empatia, aquest do tan necessari sempre però que és en contextos extraordinaris on deixa veure la seva veritable cara. I en el fons no està renyida amb cap reacció, perquè es pot no combregar amb qui buida les prestatgeries del supermercats però provar d'entendre les seves motivacions, o es pot menystenir l'efecte global d'un virus i acceptar que formes part d'una societat plena de matisos. Aquí el problema no serà mai el que ens diferencia, sinó aquella gent que aprofita qualsevol catarsi per negar les legitimitats de l'altre, com si la seva veritat fos única i inalterable. Quan sortim d'aquest jardí (perquè en sortirem; el món no es pot acabar abans que l'univers expandit de Marvel), tot plegat com a mínim haurà servit per constatar les nostres disfuncions socials i omplir-nos de motius per corregir-les. Aquest és el missatge de tot això: ens caiguem més o menys bé, som igual d'efímers, i farem bé d'aprendre a viure i deixar viure.
