La por és un torbament de l'ànim, especialment sobtós i fort, en presència d'un perill real o imaginari. Apareix sempre sense permís. Des dels pensadors grecs s'ha anat repetint, com un model de conducta humana, que no s'ha de tenir por a la por, hem de viure lliures i no deixar-nos engabiar, però no hem de ser tampoc temeraris, sinó prudents, com bé aconsellava el filòsof Aristòtil.

De la por en puc parlar perquè n'he patit molta, ja de petit era una enemiga ombra enganxada que m'acompanyava de dia i de nit i m'intranquil·litzava tothora. Una por cerval, insuportable. Jo era un nen temorenc exageradament. Una por que anguniejava i que també esporuguia tota la mainada. En aquells anys ens educàvem amb l'eina de la por. Por a la desobediència, al pecat i els seus càstigs, a les imatges horripilants de pel·lícules anomenades de «por» que ens deixaven veure sense cap censura perquè la censura s'aplicava severament a les escenes amb càrrega o insinuacions sexuals.

La por també entrava dins nostre amb els contes tradicionals que ens feien tremolar com fulles mogudes pel vent. Tots els contes ens parlaven de maldats que podíem patir si no ens comportàvem segons les normes socials establertes. Llops dolents, bruixes, monstres perillosos, m'assaltaven a la nit i durant anys la meva por era tan intensa que no podia anar al llit sense l'acompanyament d'un familiar. També passava molt de pànic quan repartia els encàrrecs que havien fet els clients de la sastreria del pare i em tocava els dissabtes a la nit anar pels foscos carrers estrets i mal il·luminats. Carrerons paorosos atès que sempre hi havia algun traginer o camperol que deixava el matxo lligat al carrer i gossos bordadors.

Totes les religions i tots els estats per adherir l'individu a l' status quo se serveixen de la por, que és un instrument pervers de cohesió social. La por es concreta en inferns, dimonis, dolors insuportables o exèrcits invasors que violaran les nostres dones i les mataran, també els nostres fills, i als homes els executaran o esclavitzaran segons els seus interessos. Hem patit molta por, la mare es malfiava dels russos; un germà, de la bomba atòmica; un veí, dels terratrèmols; un oncle, de la misèria, com la patida en temps de guerra; un cosí, dels mals esperits que surten de nit. Jo tenia por de tot plegat.

Les epidèmies especialment en el període medieval, com els terratrèmols i una irrupció rabiosa del volcà, s'interpretaven com a càstigs divins. L'última bruixa que es va cremar a Amer, la dona del flequer, va ser culpada d'una conxorxa antinatural amb el dimoni d'haver produït el gran sisme que va esqueixar la Baixa Garrotxa i esfondrà les esglésies i monestirs romànics. No podia ser obra de Déu, Déu no atemptaria mai contra els seus propis temples i contra la bona gent creient, fidel i devota. Així doncs, no era una força tel·lúrica desfermada i capriciosa, sinó una acció intencionada del maleït diable, ben relacionats amb les bruixes, que portaven les dones a vides depravades i luxurioses.

La mare, quan era un nen i no em portava bé, insistia afirmant que «s'ha de tenir temor de Déu». Aquesta idea d'apel·lar sovintejadament al déu bíblic era present sempre en els sermons del rector i dels capellans que em van educar a l'internat del Collell. Els alumnes vivíem espantats i acovardits perquè la majoria d'educadors eren uns sàdics i ens castigaven físicament, bufetades, empentes, hores drets a la sala del Sagrat Cor, i moralment amb humiliacions inhumanes, vexacions, insults, mentides, escarnis i desqualificacions. Llavors tot era apocalíptic, aquest missatge espaordidor palpita en el cant de la Sibil·la, que canta meravellosament la Maria del Mar Bonet.

En Salvador, un meu amic seminarista, quan bevia més del compte sempre es posava a cantar en llatí a hores petites i a ple carrer el Dies Irae (Déu de la ira): «Un dia d'ira serà aquell en què el món serà reduït a cendra...». Fins que algun veí enfadat perquè l'havíem despertat sortia per la finestra i ens amenaçava adverant-nos que l'endemà ho explicaria als nostres pares.

Qui ha fet acampades amb nens o ha estat mestre dels col·legis d'interns sap bé que la por és contagiosa, com ho és la nostra por al coronavirus. Si un marrec per un atac de por començava a cridar, la por es reciprocava i al cap de poc altres demanaven auxili perquè imaginaven assassins o fantasmes.

La por a la llibertat va ser un dels pocs assaigs popularitzats, moltes persones que només havien llegit novel·les s'estrenaren amb aquest llibre d' Erich Fromm (1900-1980) que rastreja la història de la humanitat i ens demostra que preferim sentir-nos còmodament protegits i enganyats; l'aventura de pensar fa basarda i s'opta per no arriscar-se a conèixer-se a un mateix. Ens hem submergit en religions, en estats, a desgrat en molts casos, però es preferible que no cercar la veritat o prendre aventures en solitari.

La comunitat és una trinxera que ens conforta i protegeix. Quan als Estats Units amenaçats pel terrorisme islamista abans d'adoptar mesures restrictives es va preguntar als ciutadans què preferien, si ser lliures del tot o romandre vius, no importava a la majoria que es retallessin llibertats perquè la vida és més cabdal.

Hem de recórrer al filòsof Epicur, que desdramatitzà les pors, en particular, la por a morir: «Acostumat a pensar que el més espantós de tots els mals, la mort, no és res per nosaltres perquè quan nosaltres som, quan vivim, ella no és i quan ella és, nosaltres ja no som. La mort no existeix ni pels vius ni pels morts privats de sensacions».