19 de març de 2020
19.03.2020
Diari de Girona

Cartes

19.03.2020 | 00:53
Cartes

El professor Mirambell, una referència indeleble
Jaime Serrano de Quintana GIRONA
El passat 6 del mes en curs, va morir el Sr. Enric Mirambell Belloc, persona a la qual tots coneixíem, apreciàvem i respectàvem.
Per tal luctuós motiu, voldria expressar el meu sentiment, a través dels meus records, en tres àmbits diferents.
En primer lloc, la seva pertinença al claustre de professors del nostre emblemàtic i enyorat Institut del carrer de la Força. La seva presència en aquells passadissos deixava empremta.
Des d'un altre punt de vista, ja més proper en el temps, no oblidaré les nostres converses al mig del carrer o a causa d'alguna trucada telefònica per part meva. Era com tots sabem una persona afable i assequible, a més d'un profund coneixedor de la història i costums de la nostra ciutat, tal com es reflectia en els seus articles publicats en aquest mateix diari.
Finalment, he de recordar, amb molt apreci, que va ser l'introductor de la presentació al Centre Cívic de Sant Narcís del llibre de la meva mare, realitzat en forma d'entrevista pel prestigiós periodista Víctor Gay; Girona en la memòria.
Girona ha perdut un insigne ciutadà però mai deixarà de ser una referència indeleble de i en la seva història.
Només em cal esperar que un carrer o un centre d'ensenyament, de la nostra ciutat, porti el seu nom.
Descansi en pau.


Oncolliga: l'eficàcia de l'ajuda
Miquela Vanrell Martorell AlcÚdia
Fa poques setmanes no sabia ni que era l'Oncolliga, i en pocs dies vos puc assegurar que m'ha ajudat com poca gent ho havia fet mai.
Vaig haver de partir d'urgències des de Mallorca per acompanyar el meu home a l'hospital Trueta en estat greu per un tractament oncològic.
Quan vaig arribar aquí en aquestes circumstàncies, deixant dos nens petits a Mallorca, veient que el meu company de vida pateix, sense solucions, i al damunt estàs en un lloc completament desconegut, tot és un autèntic desastre. És com estar dins un vaixell a la deriva enmig d'un gran temporal. I la tempesta no acaba, i l'esgotament de cada dia et fa incapaç de veure amb claredat res. 
És enmig de tot això que conec Oncolliga, a qui vull agrair de tot cor la capacitat d'aportar ajuda i solucions concretes per a mi i la meva família i oferir-me l'accés a la llar residència mentre el meu home continua ingressat. Una llar que suposa un refugi de pau temporal.
Gràcies, Oncolliga, perquè per a mi això ha estat molt més que un regal caigut del cel. Per a mi és la mostra pràctica de com hauria de ser la solidaritat al món: eficaç i eficient. Fa molts anys que soc voluntària d'ONGs. He dedicat molts anys de la meva vida a col·laborar i treballar en projectes de cooperació al desenvolupament a l'exterior. I és la primera vegada a la vida que soc beneficiària d'un projecte. I és molt curiós que hi hagi passat aquí, a Girona, gràcies a l'Oncolliga.
Encara estic ben enmig del temporal i no tinc ni idea de quan acabarà, però d'alguna manera, tot i ser tan lluny de casa, no em sento tan sola en aquest viatge.
Gràcies pel que feu, i per com ho feu. No deixeu de fer-ho.


La pancarta de la Cambra de Comerç
JOSEP MARIA BOSCH girona
L'altre dia, el Sr. López de Lerma escrivia sobre aquesta pancarta i glossava les figures dels darrers presidents de la institució. Sempre llegeixo, amb atenció, els seus escrits, ja que, malgrat els canvis des que va deixar de xuclar de la mamella de la política, les seves opinions són molt interessants. Per cert, parlant del Sr. Espadalé, passava per alt els problemes de la pèrdua de recursos de la Cambra, que crec que va resoldre de manera molt encertada. I, també, el que la institució s'havia retirat de la Fundació Princesa de Girona, de manera lògica, després del discurs del monarca per l'1-O. El seu pare, Joan Carles, mai s'hagués plegat a llegir un discurs tan infame, preparat pel Govern del PP.
Pel que fa a la pancarta, hi ha un malentès, degut a la mateixa pancarta. Imagino que la idea de la paraula «Democràcia!» no era pas dir que no estem en democràcia, sinó més democràcia. Hi ha dues bones raons que ho justifiquen plenament: no és pas cap secret –i pel Sr. López tampoc– que la democràcia espanyola ha anat enrere els darrers anys: em refereixo a les actuacions irregulars de la justícia, al comportament de les «clavegueres de l'Estat», al comportament de les forces de seguretat l'1-O, a les actuacions del Tribunal de Comptes, que no ha vist res dels innombrables casos de corruPPció política i, en canvi, persegueix uns polítics per posar urnes... I, en definitiva, a les actuacions, gens exemplars, de bona part dels polítics.
Tampoc és cap secret que la demanda democràtica de països com Catalunya o Euskadi és molt superior a l'espanyola, com ho fan palès els resultats de les darreres eleccions: Girona, Tarragona, Lleida, Àlaba i Guipúscoa són les úniques províncies en què les opcions més extremistes (PP, Ciutadans i Vox) no van treure cap escó i a Biscaia i Barcelona, ben pocs.
En definitiva, molt adient la pancarta –potser substituint «Democràcia!» per «Més democràcia!»–, motiu pel qual demano a l'actual president que la mantingui a la institució.


Creu de Sant Jordi i els germans Roca
Carles Mallart girona
Fa pocs dies a través del DdG vaig llegir que la Generalitat de Catalunya havia concedit als tres germans Roca la Creu de Sant Jordi. Evidentment me'n vaig alegrar, com no podia ser d'una altra forma. Ara bé, també és cert que penso els arriba tard. Ja fa molts anys que els germans Roca del Celler de Can Roca estan a la primera línia mundial en gastronomia i mai els podrem pagar el que han fet per la nostra estimada Girona, que és situar-la, i també a Catalunya, al món. El que han fet traduït en diners publicitaris hauria costat molts i molts milions, i ho han fet gratis a benefici de tots nosaltres, i no tinc cap dubte que així ho se­guiran fent. «Són així» i per sobre de tot, bona gent. Els últims anys de Creus de Sant Jordi se n'han donat a tort i a dret, a vegades «massa tort i massa dret», i si repasem la llista dels últims anys, hi ha de tot qui s'ho mereixia i tambe qui només el coneixen a casa seva i al seu carrer com a molt. Massa clientelisme. Això ens dona una pauta que els criteris per adjudicar-les potser no han estat els més adients i professionals. És cert que la perfecció no existeix, i que tots fem errades, pero a aquestes altures de la pel·lícula concedir amb el seu historial als germans Roca la Creu de Sant Jordi és massa tard. De totes formes, totalment merescuda, només faltaria. Estimem Girona, passió per Girona.


La influència d'Instagram
Felicitas Fabbri quart
Davant la delicada situació que vivim avui dia, estem contínuament rebent informació (majoritàriament negativa) sobre el virus que assetja el món. Ara bé, és un raig de llum enmig d'una tempesta veure com les «influencers» s'estan pronunciant per intentar que la població respecti les mesures de prevenció amb el hashtag #YoMeQuedoEnCasa. I que finalment serveixin per a alguna cosa les hores i hores que els joves passen en les xarxes veient el que fan aquestes persones.
Volia remarcar per sobre de tot, l'actuació de la dissenyadora italiana Chiara Ferragni, qui ha recaptat més de 3 milions d'euros en 24 hores per ajudar els hospitals italians que estan a la vora de col·lapsar. Aquest fet mostra la solidaritat i cohesió mundial davant els conflictes aliens. I que no està tot perdut en aquestes plataformes que se centren a veure què està fent qui i a crear la idíl·lica i utòpica realitat d'una vida perfecta.


Es veia a venir ja fa molts dies...
Marga Vila banyoles
Fa unes dues setmanes aquest mateix diari em va publicar una carta en aquesta mateixa secció on em preguntava si m'havia d'alarmar per la situació del coronavirus. En el mateix escrit, de fa dues setmanes, insisteixo, em preguntava com és que no es prenien mesures contra la seva expansió vista la situació a Xina i a Itàlia. Jo, ciutadana mediocre i gens entesa en virus, vaig comentar que la simple observació de tot plegat i la lògica feien pensar en un augment impensable de contagis. Ho tenia claríssim i, com jo, molta gent. El més curiós del cas és que les autoritats sanitàries i, sobretot, les polítiques no li van donar importància. Ara ja estem en situació d'alarma i, com sempre, anem tard, massa tard. No n'aprendran mai alguns polítics. Es torna a prioritzar l'IBEX abans que les persones. A més, bona part de la ciutadania de les grans ciutats tampoc s'ho agafen seriosament i s'ho prenen com unes vacances a la costa o a la Cerdanya. Això sí, podran anar ben pentinats i amb la manicura i pedicura fetes. I ara, què? Sincerament, la Xina tindrà un sistema polític que no agradarà gaire però en aquestes situacions jo el prefereixo. Des d'aquí apel·lo al seny de la ciutadania ja que el Gobierno no en té.


Coronavirus
Eulàlia Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí
Sembla que només valorem les coses quan ens manquen del tot. Ens queixem de la rutina del dilluns i ja a la tarda del divendres estem neguitosos per mor de la setmana que començarà quan encara no ha acabat la que estem vivint.
Amb el trasbals que suposa el confinament, per a uns obligatori i per a d'altres per prevenció, crec que aprendrem a saber valorar més el nostre dia a dia rutinari, un cop, si tot va bé, tornem al traüt acostumat diari.
Començo a veure mostres de solidaritat per tal de fer que tots els nostres familiars, amics, companys de feina, veïns... les persones del nostre entorn estiguin el millor possible. Són unes mostres que ara calen a escala mundial.
I sobretot acompanyar de forma molt especial encara que sigui en la distància aquells que conviuen amb la malaltia o que per desgràcia se'ls ha mort algú d'estimat. Sobretot per aquestes persones, és per aquells que hem d'estar ara tots alerta, en l'acompanyament i en l'ajuda de tot tipus, sobretot la sanitària.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook