19 de març de 2020
19.03.2020
Diari de Girona

Dejú

19.03.2020 | 00:06
Dejú

He decidit aprofitar la humiliació de tenir els restaurants tancats amb un dejuni de tres setmanes. Fer net de pes, de greix i de culpa. Té a veure amb l'excés, té a veure amb el cos, però també amb la força, amb l'ànima, amb la voluntat. Té a veure amb el monstre desbocat, amb la deixadesa, té a veure amb el panorama devastador que em trobaré després de la crisi, i en l'única manera que tindré de renéixer. Recordo que quan la meva dona em va dir que es volia separar, jo duia quatre mesos fent dieta, no tan severa com el dejú d'ara, però molt restrictiva i en tot cas sense tastar ni una sola gota d'alcohol. Per sort la notícia em va trobar tranquil, en bon estat físic, gens esverat, i vaig poder reconduir la situació fins aquesta unitat familiar d'ara –tot i que en cases separades. Vindran temps exigents i necessitaré la meva millor versió. Sense excuses, sense laments, i tot l'imperi de la queixa quedarà per sempre més enere.

Jo puc començar a remuntar ja ara, i tenir un propòsit, ajudar a passar millor els dies d'internament. Feia 27 anys que no passava set dies sense anar al restaurant, i dilluns vaig entendre que si em concentrava en l'angoixa o en la nostàlgia acabaria perdent aquesta guerra, com hauria perdut la meva família si la conversa amb la meva dona hagués coincidit amb una meva fase, diguem-ne, expansiva. Hi ha una culpa. Hi ha unes coses que em passen perquè hi ha una culpa. Hi ha una mediocritat que em dessagna. Hi ha un monstre que em fa anar pel pedregar. Hi ha una ànsia, uns camins equivocats, una feblesa, veure'm caure i no saber reaccionar. I per descomptat hi ha una i mil excuses, explicacions llarguíssimes i bellíssimes, sempre autoindulgents, i nits encantadores d'intel·ligència, de seducció i de ginebra que em fan sentir el gran goig de viure i alhora m'anestesien i m'allunyen del profit de la meva vida. No m'agrada el pessimisme, procuro no donar mai males notícies, continuo pensant que visc en un món meravellós, ple de prodigis i d'esperança, i que per fons que sigui el pou seran sempre més altes les meves ganes de tornar a veure el sol. De fet, jo no he pensat mai que hi hagi realment un pou: tot són meandres.

Però sé que quan la reclusió s'acabi i la realitat torni a començar, dependré d'aquest dejú, d'aquesta purga. Dependré d'aquesta força, d'aquesta introspecció i de saber fer la llarga i potser dolorosa llista de les coses que em són sobreres. Hauré de fer net i m'alegra haver començat. Si el greix o el sobrepès fossin el meu problema, només m'hagués hagut d'aprimar una vegada. El meu problema és la deixadesa, la manca de voluntat per domar la fera, voler-me creure que escriure bons articles em dona dret a menjar el que vull i que és de fet un merescut gran premi. Hauria de ser així, una tòfona i una ampolla de xampany per cada bon article, i algú que m'ho sàpiga servir. Però no ho és així, i jo ho sé, i tota la resta són formes de mentir-me, d'abandonar-me fins que llavors em sento pesat, culpable, i em sap greu, però no la inèrcia pot més que la força, i les nits són de veritat encantadores, i els grans restaurants la millor expressió de talent que en aquests moments hi ha al món, però l'edat comença a ser un factor i no sempre podré tornar com si res de les èpoques desfermades.

Fer dejú és fer alguna cosa. Com esperar, segons Ungaretti a Sentiment del temps. No menjar té també la seva digestió, lenta, reflexiva, rumiant. La bèstia es confessa. El cos s'amotlla a un nou benestar encara amb el rebot dels excessos, però ja més tranquil, més suau. Sempre en mi com un empleat. Perquè d'ençà que vaig decidir dejunar que m'he sentit molt més prim, com si la gesta ja hagués estat acomplerta; una vegada més, molt per damunt de la sensació, la idea; i més important que el pes, l'angoixa. L'angoixa cancel·lada de saber que tenia la força i l'afany per assolir qualsevol repte, em va fer sentir lleuger de cop, quan no feia ni dues hores que havia deixat de menjar com un gos. Em sorprèn ser tan així, però m'agrada ser tan així. Si fos gaire a l'inrevés em sentiria molt vulgar, massa. Si no hagués tingut la idea de fer dejú no hauria pogut fer dejú, o per dir-ho d'una manera menys inexacta, fins que no he tingut la idea de deixar de fer dejú no he tingut la força per fer-lo: fins que la idea no s'ha fet article, cançó, el meu cos no ha trobat el curs i ara soc un que beu infusions com si escrivís un himne.

Fer dejú mentre els restaurants són tancats és haver decidit què m'importa. És haver destriat la palla, és haver tallat d'un cop sec la inèrcia que em duia a l'ensopiment. És haver derrotat molt abans que els metges la pandèmia, és haver deixat de buscar excuses, és haver deixat se sentir-me important sense demostrar-ho: en el que em fa mal, en el que em crema, en el que no sempre puc controlar, en el que em fa por perquè sé que al final sempre he estat feble quan m'ha vingut a buscar. Hi ha una culpa. Hi ha una mediocritat. Fer dejú és haver començat a reconstruir dins meu el món arrasat que em trobaré quan torni a sortir al carrer. Convocar la força, tensar l'ànima, entendre que hauré de ser el millor, i en les millors condicions, si vull ser el que acabi veient la gran vall del desconsol només quan miri enrere.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook