19 de març de 2020
19.03.2020

Ve de pujada

19.03.2020 | 00:06

A Girona un somni ens faria preguntar què podríem fer al barri de les Pedreres si ara no hi hagués res, com sortint del mateix Tapís de la Creació del món. Però, despertem-nos.

Des de temps antic, una causant de la mala utilització del barri va ser la història bèl·lica d'aquesta ciutat. Hi ha noms propis que ressonen a guerra: Torre Gironella, quarter d'Alemanys, fortí de la Reina Anna, fort de Caputxins i del Condestable. De projectes pacífics, res. I temps més tard, el Ram de Guerra, ja a la modernitat, instal·la no un sinó dos polvorins a les Pedreres. La pedra de Girona, tan estimada en la construcció de la ciutat, antiga i pacífica, era molt reconeguda arreu per la seva qualitat. Però al darrere dels processos d'industrialització, que no podien «pujar» a les Pedreres, la pedra de Girona està deixant aquell «pes» que havia tingut. Va quedar ben clar quan a Girona es va fer l'última reforma de la Rambla de la Llibertat : tota la pedra va haver de venir de Sant Vicenç de Castellet.

Al barri de les Pedreres li ha passat de tot. En primer lloc, ben notori, és que ve de pujada. Tot un símbol. Aquell antic nom de Poble Sec, en el seu inici de la pujada, ja podria ser un avís de mancances, d'eixut. A la història de les Pedreres hi ha de tot. Als anys del « desarrollismo» va venir una onada migratòria d'alta gravetat social; segons informe de Francesc Ferrer i Gironès, l'any 1967 hi havia 460 barraques amb 2.765 persones, repartides entre Torre Alfons XII, Villa Pietat i Torre Gironella. La paraula «El Cerro» provocava tristesa. Eren anys de contrastos: el desordre urbanístic vivia a pocs metres d'un barri residencial en creixement, també.

Més història: el Pla General d'Ordenació de Girona, aprovat el 1955, preveia el següent: desviar la línia del tren cap a Palau Sacosta, Montilivi i després de creuar l'Onyar passar per un túnel, per sota les Pedreres, i seguir sortint per Pedret-Pont Major. No s'atura aquí la cosa: la nova línia del tren tindria en un tram la construcció paral·lela d'una carretera, l'N-II, però en lloc d'anar per túnel passaria com un cinturó de ronda de Girona. Els autors d'aquell Pla General 1955 també hi havien dissenyat alguna zona verda, que s'ha de fer tothom content.

L'opinió sobre les Pedreres resta oberta, no faltaria més. Ara mateix comença a circular per Girona una iniciativa/idea/somni que s'ha fixat en les diverses explotacions de pedreres que varen quedar abandonades i podrien ser de nova utilitat, espectacular: les pedreres que ja no s'exploten ofereixen l'oportunitat de pensar aprofitar aquell espai, amb la deguda preparació, com auditori; una primera neteja de la vegetació espontània que ara té, una pedrera podria ser un auditori d'estiu per a l'art escènic i líric, disposant d'uns metres de pedra tallada en vertical fent de tornaveu de categoria original. Les Pedreres són obertes.

Més enllà de Plans amb lletra majúscula i de somnis de lletra petita, hi ha una realitat i és que les Pedreres és un barri que ve de pujada. Hi ha la tradició arrelada que municipalment fa massa pujada, costa de fer-hi ascendir les decisions necessàries. El sector del Pirulí és senyal d'una manca de planificació que anem arrossegant, és com una bugada estesa al sol que mai no acaba d'eixugar-se. Les Pedreres tenen actualment carreteres asfaltades i un bon servei de transport públic i molts altres guanys respecte d'anys anteriors, però els gironins hi tenim un deute constant que, potser, no sabem acabar d'expressar-ne els motius.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook