La reforma del Codi Penal de 2003 va introduir la pena de «localització permanent» per substituir la pena d'«arrest de cap de setmana» denominant-se confusament «localització permanent», quan en realitat obliga a romandre al penat al seu domicili sense possibilitat de parcial llibertat ambulatòria, constituint un autèntic «arrest domiciliari».
D'altra banda, el Codi Penal de 1973 recollia el «confinament» com a pena restrictiva de llibertat, juntament amb l'«estranyament» i el «desterrament». D'acord amb el que disposava l'article 87: «Els sentenciats a confinament seran conduïts a un poble o districte situat a la península, o a les illes Balears o Canàries, en el qual romandran en llibertat, sota la vigilància de l'autoritat». En el Codi vigent de 1995 desapareix aquesta pena.
La quarantena que ens ha imposat el coronavirus m'ha portat a la memòria aquelles penes, atès que, el no poder sortir del domicili, enlloc de vacances, és una mena d'arrest domiciliari, això sí, convenient i en interès de la salut publica i imposat per les autoritats sanitàries.
El confinament domiciliari, que no arrest domiciliari, per molt que alguns ho pensin pels seus efectes pràctics, suposa una situació nova per a les famílies en tant que abandonen el dia a dia de situació d'estrès, d'arribar tard de la feina, de no tenir temps per a la família, per passar a les antípodes, és a dir, a descobrir-se les famílies a si mateixes, a conèixer-se millor, a conviure, a jugar amb els fills, a ajudar-los en els deures, a conversar plàcidament sense mirar el rellotge, a conversar, etc., sense oblidar el xafarranxo domèstic, el compartir tasques domèstiques, i altres extrems, que s'han d'anar resolent amb tolerància i molta paciència, encara que entenc que no és fàcil sobreposar-se a la claustrofòbia.
No obstant això la situació no és tan nova com que, de fet, els nostres xavals ja estaven en certa manera aïllats. L'abstracció tecnològica adquireix ara el valor d'un entrenament. Estaven familiaritzats amb l'experiència de comunicar-se des del mateix «centre de pantalles». Jugaven ja abans en línia i lligaven en línia també. El confinament ja formava part de les seves vides, no diguem quan van condir les epidèmies lúdiques. Cap tan endèmica com el Fortnite per a dispositius mòbils.
El confinament imposat per Reial Decret, suposa una modalitat de limitació de la llibertat de moviment, per imposició, amb una conseqüència penològica clara: No surti al carrer si no vol anar a la presó.
No hi ha broma que valgui. Cal ser conscient de la gravetat d'aquestes actuacions i, si es volen conèixer els imports a què s'exposen els infractors, cal mirar a normes com el Codi Penal o la Llei de Seguretat Ciutadana. El Reial Decret aprovat el 14 de març passat de 2020, pel qual es declara l'estat d'alarma per la crisi del Covid-19, estableix una sèrie de sancions legals que poden arribar fins a 600.000 euros i inclouen penes de presó.
Serioses són igualment les conseqüències que recull l'article 556 del Codi Penal que castiga amb penes de presó de tres mesos a un any o multes de 6 a 18 mesos, els que, sense estar compresos en l'article 550, es resisteixin i desobeeixin greument l'autoritat o els seus agents en l'exercici de les seves funcions, així com a el personal de seguretat privada que desenvolupi activitats de cooperació i sota el comandament de les Forces i Cossos de seguretat.
Les Forces i Cossos de Seguretat que es vegin en aquestes circumstàncies han d'informar la Subdelegació del Govern respectiva, mitjançant acta o informe, incloent-hi, si fos possible, un reportatge fotogràfic de les actuacions.
Penes similars s'han adoptat a França i Itàlia, per la qual cosa que no som els únics.
Un cop dit això, i tenint en compte que el primer que ens ha de preocupar són les conseqüències sanitàries que estan sent greus i, fins i tot, mortals, no hem d'oblidar les conseqüències econòmiques, socials i polítiques que a mitjà i llarg termini es poden donar, ja que aquestes perduraran en el temps i modificaran pensaments, actituds i formes d'entendre el món que ens envolta.
La situació que vivim ha tingut, també, les seves conseqüències en l'àmbit judicial, ja que tots els processos administratius o judicials es paralitzen com a conseqüència de l'estat d'alarma sanitària motivada per la pandèmia del coronavirus.
La disposició addicional segona de l'esmentat Reial Decret estableix: «Se suspenen termes i se suspenen i interrompen els terminis previstos en les lleis processals per a tots els ordres jurisdiccionals». El precepte preveu així mateix que el còmput de terminis es reprendrà en el moment en què perdi vigència aquest decret, és a dir, quan es posi fi a l'estat excepcional d'alarma. Els professionals jurídics (especialment advocats i procuradors) saben a hores d'ara com han de procedir a la plataforma Lexnet i e-Justicia.cat, que són els sistemes de gestió de notificacions telemàtiques amb els jutjats.
També se suspenen i interrompen els terminis per a la tramitació de procediments amb les entitats administratives (excepte els referits a fets justificatius de l'estat d'alarma), segons disposa la disposició addicional tercera de Reial Decret. Aquesta mesura afecta tot el sector públic definit en la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques.
Finalment, el Reial decret s'ocupa també dels terminis de les accions. Així, estipula en la seva disposició addicional quarta que els terminis de prescripció i caducitat de qualsevol tipus d'accions i drets «quedaran suspesos durant el termini de vigència de l'estat d'alarma i, si escau, de les pròrrogues que s'adoptessin».
Sortir de la crisi del coronavirus depèn de tots nosaltres.
