Després de la primera setmana de confinament imposat per les pseudoautoritats per mitigar l'expansió del coronavirus, ja estem en disposició d'extreure alguna conclusió per a futures apocalipsis, si és que superem aquesta: acaparar drogues i resar perquè no ens tallin internet. En cas contrari, haver de passar tantes hores tancat a casa, sol o en el pitjor dels casos al costat d'algú que posa al límit els teus nivells de paciència (molts matrimonis i parelles de fet saben a què em refereixo), pot esdevenir un dels grans hàndicaps a superar. Sempre ens quedarà clamar al cel que aquesta situació ha resultat ser del tot imprevisible, inèdita i extremadament complicada de gestionar, cert, però la veritat és que si els poders fàctics haguessin fet la seva feina quan tocava, una vegada més, o tots plegats ens haguéssim pres seriosament l' Íker Jiménez i la seva troupe de la nau del misteri, que feia mesos que ho estaven avisant, no ho hauria estat tant.

En el meu cas, el confinament m'ha trobat una mica en bragues, ho reconec. Fa anys que em considerava sobradament preparat per fer front a una pandèmia zombi, per defensar el meu refugi a trets i a cops de matxet de l'atac tant d'ordes de cadàvers vivents com de testimonis de Jehovà, però això d'haver-me de quedar a casa a veure'ls venir m'ha deixat fora de lloc. I de joc. De vegades, fins i tot, envejo la gent que s'ha hagut de quedar tancada, no només amb les seves parelles sinó també amb els seus fills petits. Per sort, em passa de seguida. De moment tinc en Clyde, el meu gos llaurador de dotze anys, fidel amic pelut que fa una setmana que no entén per què ha canviat la seva rutina i ara ha de sortir catorze vegades al dia per fer les seves necessitats. Tampoc entén per què l'he començat a engreixar. Pel que pugui ser. De drogues no en gasto; fa més de vint anys, a les barraques de les fires de Figueres, amb l'amic Fèlix, vam intentar liar-nos el nostre primer porro. Un desastre. Va haver de venir el seu germà petit a posar seny i savoir faire. I dignitat. Des de llavors, això de les drogues, un trauma.

Passo les hores meditant, llegint, fent esport, jugant amb emuladors de recreatives, mirant pel·lis i sèries, i sobretot xafardejant per internet. L'humor i els nous continguts gratuïts que corren per la xarxa s'estan destapant com les grans armes de resistència contra aquesta reclusió a mig gas estúpida i sense sentit, però també contra les performances de balcó, el pànic i la desinformació estesa per polítics i principals mitjans de comunicació, aquests últims transformats, per fi, sense màscares, en agències governamentals. Això si no et munten debats amb els experts de sempre que tant reparteixen saviesa de naps com de cols. Davant d'aquest panorama tan desolador, d'aquesta apocalipsi de perfil tan baix però d'innegable aflorament de les misèries del sistema, mai hauria dit que trobaria tant a faltar el futbol.